Desconfianza

Valencià/Català

Com puc estar tan trista?

Intente fer de tot per canviar-ho, però no puc; pareix que no es possible, al menys per a mi.

Com puc sentir-me tan sola?

Tinc amics i un novi, tot pareix anar bé. Tots m’estimen i m'aprecien. Aleshores, per què em sent així?

No sóc capaç de no sentir-me culpable per totes aquestes emocions sense sentit, sense explicació alguna.

Aquesta culpabilitat fa que tinga unes enormes ganes de fer-me mal, com si fora un càstig. Sé que no deuria de fer-ho; intente controlar aquest desig, o al meu altre jo (com jo l’anomene). Però, hui té moltes ganes d’eixir.

Per favor, altra vegada no. Tinc una dura batalla amb mi mateixa. Al final desistic, ella guanya, com sempre.

Note una picor al braç, em grate pensant que és normal, encara que ella sap que no ho és. No puc parar de gratar-me, s’ha convertit en una necessitat. Cada vegada que em grate és més fort, conseguisc parar perquè ja m’he fet molt de mal.

Al parar la zona està molt roja i cou moltíssim, no obstant això ignore el dolor perquè sé que el mereisc.

Comence a plorar de la importència. No puc amb tot, ho he de contar.

No. -em diu l’altre jo, o ella.

Calle perquè sé que no puc competir, és molt més forta que jo.

És tot la teua culpa, és tot la teua culpa… -no pare de repetir-me aquesta frase a la meua ment.

Mire el rellotge i veig que són les dos de la matinada. Decidisc anar al llit a dormir però, tinc unes ganes immenses de no despertar, vull deixar de existir.

Em desperte desorientada i atordida, com si algú m’haguera pegat un colp al cap.

Mire al meu voltant. On estaré?

No recorde molt del que passà ahir, però és normal quan estic tan trista.

El lloc on estic està bastant obscur però, puc distingir els arbustos d’uns 3 metres que m’envolten. Observe detingudament i puc distingir els passadisos que formen aquestos, encara que no sóc capaç de veure més enllà per la poca llum que hi ha.

On estaré? -repetisc en veu alta.

Hi ha algú? -dic més fort per si hi ha algú que em senta.

Només escolte l’eco que resona per tot aquest lloc.

Al final del passadís hi veig una ombra. No puc distingir el seu rostre, només observe la figura d’aquesta ombra amb forma humana.

Quan sent que m’observa aparte la mirada apresuradament per a que no s’adone de què l'estava mirant.

El meu cor va a mil, estic petrificada; no sé què fer…

No tinc molt clar si alçar-me o quedar-me asseguda. Finalment, decidisc quedar-me asseguda, ja que és em lloc més segur o m'ho sembla a mi.

Mire altra vegada, està queta; en tot aquest temps ha estat ahí. La diferència entre ara i abans, és que ara m’ha fet un somriure.

Què serà? M’ajudarà a eixir d’aquest lloc o per el contrari em farà mal? Mentre em pregunte tots aquests dubtes la mire fixament.

No sé quantes hores han passat des de la vegada que estava desperta. L’ombra no s’ha mogut, a lo millor sí vol ajudar-me, pense.

Intente recordar exactament el que passà en la meua habitació, recorde estar molt trista i anar-me a dormir tard. Ara que ho pense, recorde dir que volia desaparéixer…

Pot ser per això estic ací, no comprenc res.

Crec que em vaig alçar, no soporte estar més temps asseguda. Intente possar-me de peu però falle i em caic. Estic molt dèbil, fa molt de temp que no menge ni bec res.

En el moment que aconseguisc posar-me’n de peu veig com ella s’acosta lentament a mi.

Para! -li xiscle.

Escolte com es riu. Per què em passa a mi?

La seua rialla és greu, es… tenebrosa. Vull anar-me’n, vull fugir però tinc molta por.

Com he arribat ací? Quants dies porte en aquest lloc tancada? Per què a mi?

Riu de nou però, aquesta vegada em contesta:

Eres una xica molt ingènua. Tú desitjares desaparéixer això he fet. No t’agrada? Sols he fet el que em digueres. -puc observar un somriure malèvol en el seu roste borrós.

No creuria que aquest lloc seria el que desitgí. I no, no m’agrada. -comence a sentir-me molt trista.

De sobte desapareix, la busque però no la trobe.

Camine fins on ella estava. Immediatament em pose a plorar, no aguante més. De nou escolte la seua rialla però aquesta vegada no la veig. Cada vegada s’escolta més fort.

De colp apareix darrere meu, puc notar la seua respiració a la meua nuca.

Segur que no em coneixes? -em xiuxiueja.

No. -conteste molt segura. Pare de plorar repentinamente.

Guira’t aleshores si vols saber qui sóc.

Para ja! Fes que tot aquest malentengut es destinga!

Gira’t -em xiuxiueja de nou.

Em donde la volta mirant al terra.

Mira’m no puc fer-te més mal del que tu t’has fet.

Però al alçar la mirada reconec el seu roste…

Aquella ombra sempre havia sigut jo...