PETITS RELATS

ET RECORDO

Recordo el lleuger moviment dels teus llavis, mentre aquelles paraules lliscaven suaument per la teva boca fins a aterrar a cau de la meva orella, i la fredor que aquestes reflectien en els teus ulls. "És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades". En aquell instant no vaig saber desxifrar el significat que amagava la frase. No va ser fins anys més tard, que la vida m'ho va ensenyar.

Recordo aquells dies d'estiu que caminàvem pels carrers de la ciutat, un al costat de l'altre, però tots dos ven lluny, cadascú al seu món. Submergits en els nostres pensaments, ens creuàvem amb les vides de tantíssimes persones que també havien decidit sortir al carrer.

Recordo que tu sempre portaves una barra de pa a sota el braç i un dolç somriure, sempre preparats per oferir-los als més desafortunats. Recordo que hi havia un carreró sense sortida on sempre ens desviàvem. Allà trobàvem aquell gosset escanyolit, que quan ens veia venia corrents a rebre'ns, movent frenèticament la cua d'un costat a un altre i bordant de felicitat al saber que avui tindria el menjar per poder seguir viu demà. Sé que mai ho vas reconèixer en veu alta, però jo sabia que aquell pa el robaves del forn del costat de casa teva. No t'ho vaig dir mai perquè no volia trencar la il·lusió que et feia ajudar a la gent, i no et volia buidar més del que ja estaves.

Recordo aquell temps que els teus ulls van començar a brillar una mica menys de com ho havien fet sempre. La teva mare va caure malalta, i et tocava a tu encarregar-ten. El teu pare treballava i treballava, dies i nits, per un sou pèssim amb el que amb prou feines arribàveu a final de mes. El teu germà va marxar de casa de seguida que va poder, i es va desentendre de vosaltres en un tres i no res. I tot el pes de cuidar a una persona malalta et va caure a tu, a espatlles d'una persona que estava en plena adolescència, tot hi que les condicions t'havien fet madurar abans d'hora.

Recordo el dia que vas venir plorant als meus braços. No va ser necessari que em diguessis que passava, jo ja ho sabia. La teva mare ja no hi era. I jo que mai he sabut com consolar a una persona, simplement et vaig xiuxiuejar un petit "ho sento" i et vaig abraçar tan fort com vaig poder. I així ens vam quedar durant hores i hores, sense dir res, només abraçats.

Recordo quan em vas dir que la vida per tu ja no tenia sentit. Em vaig espantar molt. Tu, que sempre havies sigut una persona alegre, optimista i amb molta vitalitat, de sobte em deies allò, una frase que mai hauria esperat sentir de tu. A partir de llavors no em vaig separar de tu durant un mes sencer. M'espantava el simple fet de pensar que et podia arribar a passar pel cap, en aquells moments de profunda solitud, i el que podries ser capaç de fer.

Recordo la teva primera rialla després de la mort de la teva mare. Tant viva i tant reconfortant. A partir de llavors, a poc a poc, els teus ulls van anar recuperant la seva esplendor habitual.

Recordo un dia d'hivern que vam passar junts; recorrent camins de muntanya, en aquell turó del costat de casa meva. Ens vam fer una cabana amb troncs, i durant uns dies ens hi vam instal·lar. Feia molt fred i com era de preveure vam acabar constipats fins al moll de l'os. Tu et vas recuperar més ràpid que jo. Vas venir a casa meva a saludar-me i a dir-me que em curés ràpid, que sinó t'avorries. També em vas dir que tenies una sorpresa preparada per quan estigues curat, una sorpresa al bosc. Em vas anunciar que l'endemà tornaries a casa meva a cuidar-me, que si estaves amb mi segur que em recuperaria abans.

Recordo està al llit esperant la teva companyia, però no vas arribar mai.

Recordo que el meu pare va entrar a la meva habitació i no sabia com posar-se.

Recordo sentir de la seva boca les quatre paraules més doloroses que mai havia sentit abans.

Recordo dies tenyits de llàgrimes.

Recordo la constant presència de la teva absència. Per què per més que volgués tu ja no tornaries. Havies marxat a retrobar-te amb la teva mare. Havies seguit un camí pel bosc que desconeixies. Vas relliscar i vas caure. Però on tu et pensaves que hi hauria terra, hi havia el buit. Vas caure per un barranc i no vas tornar més.

Recordo la sensació d'impotència, perquè tu, la persona més valenta, bona i forta que mai havia conegut, t'havia passat el que no et mereixies.

Et recordo, i et trobo a faltar.