Ajudar és millorar

L'educació és un pilar molt important a la vida de les persones, a partir d'aquest relat us podreu fer una idea de com és fer classes en un camp de refugiats, des del meu punt de vista...

Em dic Laura, i soc voluntària en un camp de refugiats a Grècia, he vingut per poder ajudar en tot allò que pugui; ja que em dedico a ensenyar a nens i adolescents de Barcelona.

Fa dos anys que em dedico a l'educació, i vaig decidir venir aquí arrel de que ho vaig plantejar a l'escola; qui alguna vegada s'ha plantejat ajudar als refugiats, encara que sigui amb un petit gest?

Al fer aquesta pregunta dues noies van aixecar la mà, però els altres alumnes els hi van començar a dir que no canviarien les coses, que no aconseguirien res.

Vaig decidir no fer-hi cas, i perseguir el meu somni; ajudar a la gent... Sense rumiar-m'ho dues vegades vaig començar a estalviar i a invertir per a poder portar material escolar als camps.

Dos mesos després de plantejar-ho a l'escola, quan tenia vacances; vaig agafar un vol fins a Grècia i vaig anar fins a un camp de refugiats, anomenat Vasilika, a 320 quilòmetres de Grècia...

Per tant per anar cap allà vaig haver d'agafar un vol Barcelona-Atenes, i després un cotxe m'esperava per portar-me a Vasilika.

El trajecte va durar moltes hores, així que vaig haver de sortir molt d'hora, amb les coses justes, i molt material escolar per a poder ajudar als nens d'allà.

Quan vaig arribar al camp, em va impactar moltíssim el que vaig veure; molts nens en condicions precàries, en condicions inhumanes.

Vaig arribar allà i vaig parlar amb voluntaris, que també feien de professors, i em van dir que, dies enrere havien muntat una escola per a poder ajudar als refugiats d'allà.

Vaig arribar i els nens em van començar a abraçar, quanta tendresa!, vaig parlar amb molts nens, intentant explicar-los que venia per ajudar-los; però hi havia algunes famílies que em miraven desconfiades, cosa que entenia, ja que tenien una idea d'Europa molt errònia.

Quan vaig fer el meu primer dia com a mestra als camps em va impactar molt que s'estiguessin tan calladets, en silenci i escoltant-me; a mi i a tots els que ajudàvem a dur a terme les classes.

Quan arriba la nit vé una nena que he tingut a l'escola, la Carina, i m'explica que ella va perdre al seu pare per culpa de la guerra, però que ella era molt petita; tenia cinc anys, i que arrel d'aquesta pèrdua va fugir amb la seva mare cap a Vasilika.

Aquest camp de refugiats no és com el que teniu al cap, una esplanada amb tot de tendes de campanya; aquest camp és una antiga fàbrica de pollastres, on han muntat un camp militaritzat, és a dir, vigilat per militars; i on teòricament no podem entrar els voluntaris, però els que som professors hem aconseguit entrar, ja que hem convençut als policies que controlen el camp de què una bona educació per als infants és bàsica...

Faig tot el que puc, i més, per a intentar fer de l'educació d'aquests infants una cosa digne; i tot i que gairebé mai ho aconsegueixo, no deixo de fer-ho; perquè si no els ajudem nosaltres fent voluntariats o organitzant actes, ja us aviso jo de què les autoritats no mouran ni un dit; per por a què? A ajudar a la gent que ho necessita?

No ho entenc, i crec que no ho entendre mai; ja que això supera les meves expectatives, em destrossa el concepte que tenia d'Europa, i de l'Estat Espanyol... Em costa massa entendre com a certa gent li costa tant ajudar als altres.

Però ara, deixant de banda les coses il·lògiques que hi ha al món; que són masses, he vingut aquí per ajudar als refugiats, així que em centraré en tot allò que estigui al meu abast per a poder-los ajudar.

Ja porto tres dies en aquest camp, i me'n queden tres més; i una cosa tinc ben clara, quan torni a Catalunya els hi explicaré aquesta experiència als meus alumnes, a veure què en pensen ells...

Vaig anar a fer classes, com ara ensenyar anglès als nens; cada dia es fan tres hores de classes cada dia, excepte si plou; ja que si això passa no poden fer-les.

Els hi explico a cada classe, coses del meu país; Catalunya, també els hi explico coses que es trobaran quan puguin marxar dels camps i ser acollits, com ara molta gent que els voldran acollir a casa seva, o molta gent disposada a canviar aquest món.

Vaig marxar a dormir amoïnada, perquè no sabia com conduir aquella situació; i alleujada, perquè estic fent tot el que està al meu abast per a poder canviar el món.

M'aixeco al dia següent, disposada a ensenyar als infants del camp de Vasilika unes quantes matèries que els hi serviran per al seu futur; aprofitaré els dos dies que em queden al camp per a poder construir el món, canviant tot allò que no m'agrada i reconstruint tot allò que em sembla injust o no m'agrada d'aquest món, d'aquesta societat on visc...

Faré tot el possible, tot el que tingui al meu abast i a les meves mans, per a poder canviar el món on visc; la societat on habito.

Les classes que faig aquell dia són una mica mogudes, ja que fa molt fred, i no vull que es passi més fred del que ja es passa normalment en aquest camp.

Només tenim una escola al camp, així que les classes són molt nombroses, però, per sort som molts voluntaris disposats a ensenyar als infants que estan aquí tancats, sense dret a una educació digna.

Ara que fa tan fred, a les classes decidim fer assignatures, com ara matemàtiques o anglès; ja que són aquelles que els hi serviran per a un futur, quan puguin marxar d'aquí i ser lliure de la guerra.

Marxo a fer classes amb els nens, i una altre voluntària m'ajuda a ensenyar anglès als nens, ens repartim les classes i decidim que aprofitarem els dies que ens queden per a poder ajudar en tot el que puguem al camp.

Marxo a dormir quan arriba la nit, i quan m'aixeco al dia següent; el meu últim dia a Vasilika, marxo a fer classes amb els nens i a gaudir d'allò que m'agrada.

Perseguint un somni canviaré el món!