La sala (Catalán)

La Sala

Aquest matí he despertat o això crec, no sé quin dia es avui ni quant temps porto aquí. Això no seria tant diferent o extraordinari, si no fos per un petit detall, no recordo res, no sé qui soc.

Em vaig despertar en un vell matalàs situat al terra d’una fosca sala sense finestres, únicament enlluernada per una bombeta que penjava del sostre. La sala estava buida, només una porta tancada amb clau semblava l’única manera de sortir d’aquí. Vaig estar pensant com sortir d’allà, però la solució no va tardar en arribar. Un fum va començar a sortir per sota de la porta. Vaig córrer al punt més allunyat de la sala (que no era molt), però el fum no va tardar en omplir tota la sala. Vaig començar a marejar-me i vaig caure.

Vaig despertar-me un altre cop, però aquesta vegada en una sala més gran. En aquesta sala hi havia una taula i una cadira, la porta estava igualment tancada. Em vaig fixar que a la paret hi havia un rellotge, faltaven tres minuts per les onze. Vaig estar fixant-me en el rellotge. No hi havia res més a fer. No podia recordar, no podia pensar, no sabia res. Contava els segons. Mirava fixament el rellotge. El rellotge es va parar justament a les onze. No avançava. Així que vaig aixecar-me de la cadira, la vaig agafar i la vaig recolzar a la paret on estava el rellotge, vaig pujar i vaig intentar agafar-lo. No podia, estava enganxat. Vaig trencar una part de la taula de fusta i vaig intentar desenganxar-lo, però va ser inútil. Donant-li cops amb la fusta al costat vaig començar a moure’l lentament. Vaig continuar fins que es va començar a veure un forat a la paret. Vaig aconseguir treure el rellotge de la paret i vaig veure el forat complet, era un tub.

Vaig estar observant aquest tub, no molt petit però tampoc molt gran, quan va començar a sortir i un fil d’aigua. Vaig començar a beure aigua mentre la quantitat d’aigua que sortia era major. No parava de sortir aigua. L’aigua estava formant un bassal al terra. L’aigua continuava sortint cada vegada amb major quantitat. Mentre observava l’aigua i intentava endevinar que passava, vaig escoltar un soroll que venia del sostre. Vaig observar el sostre i vaig veure un conducte de ventilació bastant gran. L’aigua del que sortia pel forat sortia ja amb molta potència i tot el terra era ple d’aigua. Vaig observar el conducte de ventilació i vaig veure que començava també a sortir aigua. Tenia por, molta por. Així que vaig començar a donar cops i cridar desesperadament sense arribar a parlar cap idioma. Era la primera vegada que escoltava la primera veu, em vaig sorprendre. Després d’uns minuts cridant, vaig relaxar-me i vaig començar a buscar una possible sortida. L’aigua ja m’arribava per els genolls, sortia molta aigua per el conducte de ventilació, però només sortia per els voltants, de la reixa. Vaig agafar la cadira i la vaig posar sobre la taula. Vaig pujar i vaig intentar treure la reixa, però estava cargolada. Així que vaig arrancar el rellotge de la paret el vaig posar sobre la cadira al damunt de la taula i el vaig trencar. L’aigua ja cobria la taula. Vaig buscar una peça que m’ajudés a descargolar la reixa del sostre. Vaig trobar-la i vaig començar a descargolar la reixa. Era complicat, la peça relliscava per l’aigua. Em quedaven només dos cargols i l’aigua ja arribava per la meva cintura quan estava pujar a la cadira. Em cotava respirar mentre l’aigua em queia a la cara mentre descargolava l’últim cargol. Vaig esperar a que el nivell de l’aigua fos el suficient perquè m’ajudés a pujar per el conducte. Una vegada vaig entrar, vaig seguir el conducte que es desviava cap a la dreta. L’aigua no queia, només es desplaçava, com si fos un riu. Vaig quedar-me estès, al conducte, mentre l’aigua disminuïa el seu nivell. Vaig observar cap a la direcció d’on venia l’aigua i el vaig veure un altre cop, el fum.

Em vaig despertar, una altra vegada. Aquesta semblava la meva vida, despertar cada vegada en un lloc diferent. Sense saber qui, quan, on, que i el perquè. No se qui soc. Vaig estar observant aquella sala. Era diferent, completament blanca, sense portes, finestres, tubs, rellotges, taules, cadires... No hi havia sortida, però tampoc entrada. No sabia com havia arribat allà. El meu raonament no arribava. No sabia parlar així que pensar em costava, em feia falta el llenguatge. Vaig voler cridar. Ho vaig fer. No sabia que cridava, quin soroll feia, però, em reconfortava escoltar una altra vegada la meva veu. Vaig estar en silenci una bona estona, estirat al terra. Escoltava algun soroll que venia de dins meu. M’angoixava molt. Vaig aixecar-me. Pensava que d’alguna manera havia arribat allà. Així que vaig colpejar les parets, buscant alguna porta oculta. No vaig trobar cap porta, però si una cosa ben curiosa, una paret falsa. Vaig colpejar-la fort amb tot el cos per poder sortir. Vaig fer un forat i vaig passar. Vaig arribar en un passadís que desembocava en d’altres, era un laberint de passadissos sense portes. No sabia com sortir.