Ruines oscures

Em vaig encaminar per aquestes ruines que formaben la meua ment, per als demes era facil parlar sense coneixer el fred que sentia dins mi, tot el mon al meu voltat comensaba a dirme per on devia caminar i per on tenia que lluitar, fins el punt d’asegurar-me quina sang anava a correr per les meues mans, quina sang votaria  la meua cara i tacaria de nou el meu nom… deixant-me cada vegada mes sumis en aquestes ruines  formades per roques grises…  per pedres afilades que es claven en el mes profun del meu cor… Cada nit plore, cada nit torne a aquest tros de pedra fruit de la meua frustació i desesperacio per pedre allò que em va mentindre en vida… la llum de l’esperanza que tant m’agradaba notar a la meua pell es va apagar un dia… i no a tornat a brillar, totes aquestes nit que vinc i em sente per contenplar l’obra que jo mateix he creat,  per vorer totes i cada una de les pedres que jo poc  a poc he anat posant sobre la meua esquena i trasportant fins aquest punt…  ho faig nomes per tindre un temple de pau on refugiar-me un temple… on la plutja  no es mes que aigua que cau del cel, no simbilitza ningun moment de fortuna en el que el meu cor  es va sentir agraciat, els elements que componen aquest pobre temple… no son mes que fictisis intents d’escapar de desapareixer d’una realitat latent que cada dia… m’enfosquix mes… 

I mentre abançe tranquilament pels meus recorts mes amargs…  veig com una flama crema uns fulls escrits per mi, amb la meua sang i devocio… les cendres s’enairen rapidament  i es perden entre els confins i el blau del cel, ahi anaben la meua felicitat i la meua esperança, es va envolar com si mai hagués existit dins mi… posant les mans en la paret i caiguent sobre els meus genois  les llagrimes nasqueren dels ulls i l’ocuritat es va fer amb… mi…

Els somnis per a mi caien pesats,  i no podia eixir d’ells arrivant  sempre al mateix punt de partida com un laberint d’agonia que mai s’acaba…