LA NIT FOSCA

El motiu pel qual em trobava sola al bosc a mitjanit no és important. El que vull és reviure el moment. És per aquesta raó que ara mateix estic escrivint aquestes línies.

No era una nit qualsevol. Només m'envoltaven els arbres i les muntanyes. El meu telèfon mòbil no funcionava, ja que s'havia quedat sense bateria. Portava una llanterna a la mà malgrat que tampoc és que em fes gaire falta. La llum de la lluna il·luminava el paisatge. Ella, acompanyada d'estrelles, feia que la nit fos menys fosca. No sé si estava més bonica del normal o simplement era jo qui la mirava amb uns altres ulls.

Precisament va ser ella qui em va tranquil·litzar. Al principi, caminava molt lentament i les meves passes eren insegures. Sentia com el vent feia ballar les fulles dels arbres i els sons d'alguns animalets, com els grills. La meva mirada recorria tot el que m'envoltava a la vegada que movia la llanterna per enfocar en totes direccions. La meva respiració era forçada i ràpida, i sentia que em feia mal el pit. La por m'estava dominant. Era com si fos un fantasma que m'estigués perseguint. No vaig parar en cap moment de caminar fins que em vaig aturar al cim més alt del lloc on em trobava.

Va ser justament en aquell moment que em vaig adonar de la companyia de la lluna i, gràcies a la seva bellesa, que em captivava, vaig sentir com si el temps es parés sobtadament. Vaig tancar els ulls lentament mentre deixava que el vent m'acariciés de manera amable. Tot va canviar de cop i volta. La meva por va desaparèixer com si l'ànima d'una persona morta hagués trobat la llum i la meva respiració va tornar a la normalitat després d'un sospir que em va alliberar de tots els mals. Els meus braços es van aixecar una mica, estaven a un pam i mig de la cintura. Un cop vaig obrir els ulls i els braços van caure suaument, la meva mirada va fer un recorregut pels voltants. Finalment, vaig apagar la llanterna i vaig veure que la nit ja no era tan fosca com l'havia vist abans.