T'he oblidat

1 - BIBURY

GAL·LA:

Els tres mesos i mig que vaig estar vivint al bell mig de Londres em van ser més que suficients per fer-me adonar que el desig que havia tingut sempre de viure en una gran ciutat no era tant ideal com esperava. Un sol mes després de mudar-me va ser quan vaig començar a buscar opcions de trasllat. La casa infantil en la qual treballava m'encantava, aconseguir que els infants que entraven allà sense pares somriguessin em donava vida i més quan trobaven una família d'acollida on per fi ser feliços, però necessitava sortir del trànsit a totes hores i la gent anat atabalada a munt i avall. Va ser difícil trobar un poble prop Londres on poder anar a viure, però finalment el vam trobar.

A menys de dos hores del meu antic pis ens esperava una petita i preciosa casa feta de pedra, entre uns carrers de conte. El poble era tranquil, al més estil anglès, Bibury. Havia estat fàcil trobar feina, em dedicaria a assessorar a l'escola infantil del poble, així com a l'organització de totes aquelles coses dirigides als més petits.

La casa on ara visc és acollidora, puc gaudir de les boniques vistes de l'entorn verd des de qualsevol habitació de l'habitatge. Durant els més de sis mesos que fa des de que sóc aquí m'han servit per decorar la casa al meu gust i omplir-la de fotografies on surto amb la meva família i els meus amics.

M'assec amb la meva tassa de xocolata calenta davant la xemeneia encesa per observar per la gran vidriera la posta de sol, estesos al meu costat s'escampen diversos papers amb l'organització de la pròxima setmana. He agafat aquest costum des de que va començar la tardor i va omplir els carrers amb el seu fred gelat, fent de les habituals tardes grises de dissabte una estona agradable i càlida. No tardo gaire en sentir els passos de la Cora, que s'asseu damunt les meves cames. L'acaricio i ella remuga.

La Cora va entrar a la meva vida el segon dia que vaig passar a Londres, encara m'estava habituant i em sentia trista i sola, els núvols d'aquell dia potser també influïen . Va ser quan vaig passar per davant del recinte on ella es trobava quan vaig saber que això aviat canviaria. El soroll de la campana va avisar de la meva arribada, els seus ulls grisos de seguida és van clavar en els meus, no parava quieta. Amb un anglès força avançat, gràcies als anys anteriors passats fora de casa voltant pel món, vaig preguntar el seu nom. Deu minuts més tard sortia amb ella tapada als meus braços. Amb els tràmits de la seva adopció dins la meva bossa em vaig dirigir a comprar tot el que feia falta a casa per la benvinguda de la meva nova companya felina.

Ara mesos després i havent crescut força, li acaricio la seva cua mentre ella llepa la meva mà tacada per la xocolata.

- No saps el molt que t'estimo, petita. T'has convertit en la meva companya de vida. – ella tant sols miola. El so del meu mòbil fa que s'escoli entre els meus braços dirigint-se cap un racó de la sala on s'hi troba la seva joguina preferida.

- Lia! Com va?

- Bé, acabo d'arribar a casa. Avui he tingut la reunió amb aquells productors i ha anat tot bé, m'han dit que escoltaran les dues cançons i que durant la setmana que ve em diran quelcom!

- Felicitats! T'ho mereixes! Triomfaràs i jo seré a primera fila!

- Tinc tantes ganes de veure't, Gal·la... Quan tingui alguns dies lliures vinc fins a Bibury. – em promet. Jo també la trobo a faltar, l'últim cop que ens vam veure va ser quan feia una setmana que vivia en aquest petit poble. I malgrat que intentem parlar cada dia, em truca més ella que la meva pròpia mare, trobo a faltar la seva alegria i, fins i tot, la seva música en directe.

- La Cora i jo t'esperem. Que tens al Roger, per aquí?

- No, avui sortia amb uns de la feina. Per tant em toca sopar sola, crec que em posaré aquell programa de cant que tornen a fer ara.

- Llàstima que des d'aquí no pugui veure els teus canals televisius, i que no tinc suficient temps per veure-ho després. – riu, però sé que al seu to hi ha un cert punt d'enyorança. Sento com des de l'altre costat de la línia sona el timbre de casa i m'acomiado de la meva amiga permetent que pugui obrir la porta amb tranquil·litat, prometent-li que demà seré jo la que la truqui.

El meu silenci es veu eclipsat pel soroll de les campanes que marquen les nou de la nit. Guardo els papers damunt la taula d'escriptori i em dirigeixo a l'habitació seguida de la meva gata blanca, m'acabo de retocar el maquillatge simple que m'he fet aquest matí i em poso les botes de taló.

- Bonica, vigila la casa. La mama torna d'aquí una estona. – dic acariciant-la i proporcionant-li un petó carinyós.

Sento com truquen a la porta i baixo ràpidament les escales. Tenia ganes que arribés el cap de setmana i poder sortir una mica i així desconnectar de la feina. M'ha estat fàcil adaptar-me a l'horari anglès: despertar-me bastant aviat per poder esmorzar i anar al gimnàs abans de treballar, dinar abans de les dos de la tarda, veure les botigues tancades a les sis, i haver sopat a les vuit, obligant-me així a anar a dormir pocs minuts després de les deu de la nit.

Quan obro la porta veig al Dan i a l'Ellen. Felicito a la noia de pell pàl·lida, cabells fins i rossos i ulls blaus, aquest és el motiu de la nostra sortida nocturna. Pocs dies són els que surto, el poble tampoc té moltes opcions tret d'un Karaoke i d'un pub, que a les dotze ja tanquen. El noi em mira amb els seus ulls misteriosos i un somriure tranquil mentre m'acosto a ell, els seus braços fan que minvi el fred que el meu cos ha agafat en no veure's envoltat de la calor de la xemeneia. Ells dos són els millors amics que tinc aquí, però no els únics. El Dan treballa a l'escola infantil mentre que a l'Ellen la vaig conèixer a la seva cafeteria el mateix dia que vaig arribar. Entre els dos van fer que m'adaptés ràpid i sense problemes, transformant la meva por en una gran amistat.

I amb un gran somriure ens dirigim a gaudir de la nostra nit, la nit anglesa.