T'he oblidat

2 - BARCELONA

LIA:

Sento la porta d'entrada. El rellotge marca les cinc del matí i només fa tres hores que sóc al llit. Ahir, després de veure el programa, aprofitant que estava sola a casa vaig decidir estar una estona al piano, una estona que es va convertir en hores i aquestes en cançons. La inspiració m'arriba a la nit. Sento els seus passos pel passadís i la porta s'obra, jo em mantinc quieta ja que ara que he trobat la postura perfecta no vull haver de passar una hora més donant voltes pel llit. Ell s'acosta i em deixa un petó al front.

- Bona nit, Lia.

Pocs minuts després d'abandonar l'habitació sento com s'introdueix a la seva. I per fi, torno a tancar els ulls.

...

Quan decideixo despertar-me no són ni les set del matí. Em vesteixo amb una samarreta i unes malles tècniques i em faig una cua mirant-me al mirall encara amb els ulls mig tancats. Intento cada matí sortir a córrer una mica, ja que després tots els minuts restants els dedico a la música, vull arribar a ser algú i de moment no puc perdre temps.

La casa està completament en silenci i a les fosques. Abans d'agafar les meves claus del pot de l'entrada miro la temperatura que fa fora al carrer, 13 graus, no fa fred i és una cosa a la que encara no m'he acostumat. Fa quatre anys que vaig arribar en aquesta ciutat i no m'he acostumat a l'hivern d'aquí, per molt estrany que sembli trobo a faltar el vent gelat que et deixava sense respiració o el fred que t'arribava als ossos, fins i tot no veure-hi més d'un metre enllà per culpa de la boira. Agafo un mocador per tapar-me el coll, no puc permetre'm perdre la veu, i avui els núvols tapen el cel.

Uns quilòmetres després torno a pujar per l'ascensor antic fins arribar al novè pis. Tot continua a les fosques i en silenci. Tancant-me al bany em desfaig de la meva roba mentre espero que l'aigua surti calenta. Quan surto m'asseco el cabell i em poso un altre xandall que em permetrà estar còmoda per casa.

Em preparo dues torrades de pa amb formatge i un suc de taronja, quan estic a punt de començar a esmorzar el veig aparèixer. Observo amb atenció els seus moviments mentre mastego. Agafa una pastilla de l'estanteria dels medicaments, una mica de brioxeria i engega la cafetera.

- Bon dia – em fa un petó al front.

- Ahir vas arribar tard, no?

- Et vaig despertar? Ho sento, pensava que no m'havies sentit.

Els dos acabem d'esmorzar amb silenci i pocs minuts després ell surt canviat i amb la bossa del gimnàs a l'espatlla, em dona un altre petó a la galta en forma d'acomiadament i tanca la porta de casa.

Un cop sola m'assec al piano que ja forma part de la decoració del meu menjador i intento que la inspiració m'abraci a poc a poc.

...

He passat tot el dia entre instruments i melodies. El Roger no ha tornat a aparèixer per les parets que fa tres anys que compartim. Ara, escoltant els últims èxits musicals a través dels meus auriculars connectats al mòbil, em desplaço amb bus fins al bar on treballo algunes nit.

Un cop allà, el piano i un micròfon m'esperen damunt el petit escenari. Hi ha força gent.

- Lia, crec que hauré d'ampliar el teu horari. Ahir, com que no hi erets, hi havia poquíssima gent, i mira avui no hi cap ningú més –somriu el meu jefe, mentre em senyala el nou contracte que tot seguit firmo.

- Gràcies per haver confiat en mi, Pol.

Canto unes quantes versions que sempre agraden al públic i hi intercalo algunes de les meves pròpies. És en una d'aquestes últimes quan, dirigint la mirada entre el públic que m'escolta atent, el veig. Assentat amb una cervesa entre les mans. Quiet amb la seva mirada fixa a mi. I com si no hagués passat el temps, els meus ulls verds es troben amb el seu gris, els seus dits s'escolen entre la seva curta melena castanya, la seva mandíbula ara més marcada coberta per una incipient barba que envolta els seus llavis.

Ens desconnectem l'un de l'altre quan després de saludar i donar les gràcies desapareixo cap al darrere del escenari. Sento el desig de trucar a la Gal·la, però és massa tard allà on viu, per altra banda necessito trobar-me altre cop amb aquells ulls grisos, però una rialla em fa aturar-me.

- Lia! Ho has fet genial, com sempre! – diu l'Aitana venint cap a mi mentre arrossega al Roger enllaçant els seus dits. Amb l'altra presència m'havia oblidat de buscar als meus amics entre les nombroses taules. Però sabia que hi serien, i és que encara que a la majoria de concerts que faig acabo cantant el mateix repertori ells venen sempre.

- Gràcies! – m'abraço a ella buscant consol intentant que la meva amiga no ho noti.

- T'esperem a la barra, no tardis – m'avisa el Roger deixant-me sola per poder-me canviar de roba. Aprofito el moment per avisar a la Gal·la dels últims esdeveniments però un missatge seu fa que me'n oblidi per complet i que al cercador del meu mòbil busqui el pròxim avió que surt per arribar el més aviat possible a Bibury.