El comando del núvol blanc

Prefaci

Còrbia corria desesperadament. Davant, el seu gos negre, el petit gran llop salvatge. Un petaner que s'havia trobat pel carrer quan encara no tenia ni tres mesos, abandonat a la seva sort. El gos mirava a la seva companya amb ulls inquiets i culpables per ser més veloç que ella. També podia divisar l'immens salvatge que el perseguia. De sobte un tret i el silenci més gran que mai havia sentit enmig d'aquell bosc. Encara va fer unes gambades impulsat per l'energia cinètica del seu cos i de sobte en no sentir sorolls darrera seu, Coal va frenar en sec. No gosava girar-se i se sentia excessivament nerviós mirant a totes bandes amb neguit sense ni rastre de Còrbia. Va girar sobre ell mateix un parell de vegades i va començar a buscar el rastre de la seva inseparable companya sobre la terra humida d'aquella gran fageda. Però era incapaç de trobar cap pista que el dugués en la direcció de la noia. Tampoc no hi havia rastre d'Àrius que perseguia a Còrbia sens dubte per caçar-la, torturar-la i matar-la.

De sobte va sentir un soroll enmig dels matolls i podia divisar com algunes fulles dels esbarzers es movien. Coal de seguida va entendre que no era el vent que feia moure els branquillons, era una època massa seca i calorosa per les ventades de tardor. Així que tots els seus sentits es van posar en alerta. Es va quedar quiet, atemorit, tremolant com les fulles als mesos d'hivern; sense la seva companya que sabia com apaivagar els seus temors es veia perdut i això li provocava una angoixa descontrolada. Agafant tot el valor que li va travessar l'esperit en aquell moment, Coal va mirar en la direcció on havia percebut que es movia la vegetació. En un segon, va comprendre que els ulls que veia amagats enmig dels matolls eren de Còrbia que estava silenciosa. Una mirada penetrant en la que concentrava el missatge de "dissimula Coal, no mostris cap mena de sentiment, no corris, sóc aquí i no penso anar-me'n sense tu. Però no donis cap pista al que està amagat com jo, a punt per caçar-nos". Però què sabia en Coal! Ell estava feliç i alleujat en haver trobat la mirada, el rastre, l'olor i l'aler de Còrbia i va començar a córrer de manera desesperada cap a ella. Ja se n'havia oblidat que feia un moment els perseguien i ella ho va entendre tan o més ràpid que el seu enemic. Així que va començar a córrer de nou, amb Coal per davant seu i deixant un rastre de fesols invisibles. Eren els últims que li quedaven i encara els faltava bastants dies fins a arribar a Favàritx i intentava no llençar-los de manera gaire seguida però prou per esborrar els seus rastres. 

Van arribar enmig d'un rierol (massa sec, va pensar ella) que rajava de manera tímida tot i ser agost. No era normal aquella sequera. Àrius i els seus súbdits havien volgut edificar tant en aquelles terres salvatges, -en totes les terres!- es va dir, que havien acabat per destruir la vida primera que ho habitava tot.

Només quan es van allunyar del rierol i van tenir el convenciment de què Àrius ja no els perseguia, Còrbia va permetre's descansar. Ho feia sobretot per Coal. Aquell gos que no aixecava més de dos pams de terra, negre com el carbó i tan fidel i amorós que seguiria si ella li ho demanava. Es va treure la petaca de vidre de la bossa teixida de fulles i li va donar part de l'aigua que hi quedava al seu fidel company que aviat arribaria als onze anys. Còrbia se'l va mirar amb tendresa. Quants dies banals havien arribat a compartir? I tot i així pel seu gos cada dia era una nova aventura que només volia compartir amb ella. Li veia la cua com es movia d'una banda a l'altra mentre ell bevia, agraït, assedegat per la cursa. Per a ella es va reservar fer un glop llarg i va tornar a guardar menys de la meitat de l'ampolla plena a la bossa. L'aigua començava a escassejar des de feia mesos però tot i així ella sempre se les empescava per trobar una font per poder anar reomplint la seva apreciada i última ampolla de vidre i tenia molt clar que abans no beuria ella que deixar sense líquid al seu gos.