T'he oblidat

6 - VIDA

LIA:

Obro la porta de casa, estic esgotada no he parat durant tota la setmana i entre el canvi d'horari i el viatge en avió no puc més. Sento que he deixat a la Gal·la tranquil·la, tot i que és inevitable que estigui nerviosa, abans de Nadal intentarà aclarir qui és el possible pare però sinó recorrerà a la prova de paternitat.

Quan deixo les claus dins del pot del moble de l'entrada sé que el meu company de pis també hi és, hi ha les seves claus. La televisió està engegada tot i que el volum es manté gairebé al mínim. La pantalla els il·lumina, el Roger i l'Aitana jeuen abraçats i ben adormits, un pot a la tauleta m'indica que fa una estona estava ple de crispetes.

M'acosto fins a la meva amiga i li deixo un petó al front, es mou una mica entre els braços del noi i a poc a poc obra els ulls.

- Mmm, Lia... Com està la Gal·la? – diu encara adormida.

- Bé, demà parlem. Potser estareu més còmodes al llit, no? – ella assenteix i amb carinyo desperta al Roger, sense deixar-lo obrir els ulls l'estira cap a l'habitació per poder tornar a conciliar el son.

Vam explicar a l'Aitana el que passava tres dies després de rebre la notícia i comprovar que tot anava bé. Ella ens havia trucat cada dia i no podíem enganyar-la més. A través de la pantalla, mitjançant Skype, vam poder veure l'alegria que li va provocar la bona notícia, la mateixa reacció que nosaltres feia uns dies, i ens va garantir que no explicaria res.

Deixo l'abric al penjador del costat de la porta després d'haver entrat a la meva habitació i adonar-me'n que encara el duia posat. Em trec les sabates i no tardo gaire en treure'm el xandall que m'havia posat per anar còmoda durant el viatge per un pijama no gaire gruixut però que em permeti mantenir el meu cos ben calent.

Una hora després d'haver-me posat al llit torno a obrir els ulls pel soroll que fa la meva panxa, em poso uns mitjons per no gelar-me els peus i dirigint-me a la cuina augmento uns graus la calefacció de la casa. Em preparo un got de llet i mentre me'l prenc em dedico a mirar per la gran finestra, que els dies de sol il·lumina tota la cuina evitant-nos obrir les llums.

Penso en els meus inicis aquí, una ciutat que no dorm ni a les quatre del matí. Sempre desperta i en constant moviment. Un grup d'amics que tornen de festa cantant massa fort i intentant mantenir l'equilibri mentre caminen. Una llum encesa de l'edifici del davant deixa entreveure la silueta d'una mare alletant al seu fill que immediatament em fa recordar a la Gal·la. Una ambulància passa ràpid amb les sirenes enceses i un cotxe de policies seguint-la d'a prop. Deixo de mirar per intentar relaxar-me, aquest constant moviment m'ha asfixiat.

Recordo el poble, un lloc contrari a aquest. A vegades el trobo a faltar. Trobo a faltar la seva tranquil·litat i calma, conèixer la gent que et vas trobant durant el dia, posar-te a parlar en qualsevol lloc amb algú que feia pocs dies que no veiés però a la que tens moltes coses a dir. Trobo a faltar als meus pares, la seguretat que em portava estar sota el mateix sostre que ells. Al meu germà, que va decidir quedar-se a estudiar a la universitat més propera de casa. Als meus amics, a quedar a qualsevol hora d'un dissabte i quedar-nos adormits sota les estrelles entre rialles que explicaven una estona plena de secrets i confiances.

Trobo a faltar massa coses de la meva vida anterior però l'oportunitat que m'està brindant la nova la porto desitjant tota la vida. Encara no m'he parat a pensar la proposta de la discogràfica i no falten gaires hores perquè es converteixi en una realitat. Una sensació de nervis em recorre sencera. El meu somni s'està apunt de complir i no puc esperar el moment de fer córrer la meva música per tots els carrers del país, només espero que tot surti bé.

Deixo la tassa ja buida dins del rentavaixelles i em dirigeixo una altra vegada al meu llit, abans però obro la porta de l'habitació del Roger i comprovo que els dos segueixen dormint. Ja m'he acostumat a veure constantment l'Aitana per casa.

Els ulls se'm tanquen a poc a poc mentre al meu cap apareix la imatge de la meva amiga, que en aquests moments dorm en territori anglès, amb un nadó entre els seus braços mentre jo els miro des de dalt d'un escenari.

...

Ja porto estona desperta quan el Roger apareix al menjador.

- Ja toques? – diu desviant la seva mirada del meu piano fins al rellotge que penja a la paret, damunt de la televisió – No són ni les deu del matí d'un diumenge, Lia. Bon dia – diu ara fent-me un petó al front.

- T'he despertat? – nega – He de treballar, la discogràfica m'ha acceptat i aquesta tarda vaig a firmar el contracte. – un somriure s'escapa dels meus llavis i ell em mira sorprès, li costa reaccionar però uns segons després ja em trobo entre els seus braços.

- I l'Aitana ho sabia? – no tinc temps a respondre quan la recent mencionada apareix vestida amb la samarreta de pijama del noi que tinc al costat.

- Li vaig prometre que no li explicaria a ningú – diu intentant justificar-se, la cara d'enfadat desapareix del Roger i els seus dits no tarden a posar-se a la cintura de la meva amiga per omplir-la de pessigolles.

Viure amb ell em va ajudar a acostumar-me a aquesta ciutat. Va arribar un any després de que jo estigués instal·lada en aquest pis. Al principi de tot vaig estar setmanes intentant trobar un company o companya i finalment vaig trobar una noia. Ella acabava d'arribar aquí per estudiar i ens vam adaptar força, gràcies a ella vaig començar a conèixer més gent i sortir més pels carrers de Barcelona. Però per culpa d'un problema familiar va haver de tornar cap a València, i a dia d'avui encara continuem mantenint el contacte. Durant unes setmanes la vaig està esperant però finalment em va confirmar que si tornava seria d'aquí uns quants anys. El Roger no va tenir tanta sort a l'hora de compartir pis, feia uns mesos que s'havia mudat a la ciutat quan l'Aina se'n va anar. Portava setmanes malament amb el seu company de pis i li vaig proposar que vingués al meu, va acceptar sense pensar-s'ho massa i la convivència va ser fàcil.

...

Torno a casa passades les set, el somriure i la lluento dels meus ulls que visualitzo a través del mirall sé que no han desaparegut des de que he entrar per les portes de les oficines on he abocat el meu futur. He estat més d'un parell d'hores allà, coneixent productors, representants i altres joies de la música actual que en aquell moment estaven voltant per les oficines que mouen tota la música del país. El meu representant m'ha encomanat totes les ganes de treballar que ell ja té i m'ha presentat al compositor que m'ajudarà durant els pròxims mesos.

La llum del menjador està oberta però després de recórrer totes les estàncies de la casa comprovo que estic totalment sola. Només tinc temps de canviar les meves botes per unes espardenyes còmodes quan ressona el timbre. Tinc l'esperança de que els culpables de deixar les llums obertes abans de marxar estiguin a l'altre costat de la porta, però no podia tenir tanta bona sort en un mateix dia.

- Biel.