LA GRIP NEGRE

Sintomes

Com cada matí, em vaig despertar a les sis del matí, amb una mandre de un os, 《quina merda!》 Vag pensar
《A les set he d'estar a la fruitaria del meu avi, per ajudar-lo a portar els paquets de fruites, i distribuir-los a la botiga.》 Estavem a dijous 26 de febrer de l'any 2001. Dia de treball, dia de aburriment. Jenia 16 anys, i aquell any vaig començar a treballar amb el meu avi, a cambi de 400 euros al mes, treballant de dilluns a divendres. M'agradava saver que l'endema serà el últim dia de jornada, i podria anar amb els meus amics a pendre un refresc al bar del costat.
Al cap de setmana normalment, no feia gaire res: em quedava al sofà de casa, i mirava el programa zombies que feien els dissabtes i diumenges al matí, o anava al gimnás. Peró deixaré de pensar en el cap de setmana perquè avui es dijous, i he d'anar a treballar.

Al arribar la botiga em vaig trobar
el meu avi esperan-me a la porta, amb la persiana de l'aparador tancat i em diu amb enuig:
-ceus que puc tot sol obrint les persianes? Que no veus que tinc 70 anys, i tu només 16?
-si avi... ja t'ajudo. Vaig obrir les persianes sense gaire esforç quan el meu avi caigué a terra.
-Estas bé?!
-nomes he perdut el peu... va dir intentant dissimular el dolor.
-vols anar a seure?
-dacord. Va respondre amb veu de dolor, al agafar-li de la ma vaig notar que tremolava, i tambe vaig veure que la seva pell estava vermella, i rasposa, i va ser llavors quant li vaig preguntar:
-que t'ha passat?
-res, res... em va dir intentar fer-se el valent,i va deixar-me la mà. Va seure a la cadira, i li vaig portar un got d'aigua.
-va, explica'm que et passa.. vaig repetir-li preucupat.
-Que estic malalt... fa unes setmanes em va començar a fer mal el ventre, i avui he caigut per aixo.
-i que t'ha passat als braços? Vaig dir-li cada vegada més preucupat.
-la pell d'em va començar a caure just un dia despres de que em comensecin els dolors de ventre, i cada vegada em sento
Amb ménus conciéncia, i més devil. Apart mhe notat un bony redere la orella que cada dia es fa més gran.
Em vaig quedar vocavadat. Tenia por de que fos una malaltia greu, o incurable. El meu avi es moriria? 《 té 70 anys...apart que tota la seva familia moria a partir dels 90...》els meus pensaments i emocions estaven barrejats, i avans de fer res vaig que tenir de endreçar-los.
-haurem d'estalviar per poder portar-te al metge. Vaig proposar, ja que a casa no teniem gaires diners, ni cosses. Erem pobrws, la casa tenia goteres, i no les podiem arreglar ja que, no teniem suficients diners. Només teniem una tele del any del "cuerno", un sofa esgarrepat per oa meva gata, un microones, tres llits de matrimoni, i una nevera mig-espatllada que no aconseguia refredar gaire. Tot aixó era el que teniem.
-podriem vendre el gat, i la televisió. Vaig dir-li a contracor perque el spock (que era el meu gat) m'el estimava molt, i no el volia perdre. Apart va ser el regal del meu aniversari de fa 2 anys, i el últim que m'avien fet, perque en aquell moment el meu pare treballava en una fàbrica de televisors.
-docord, però despres no et queixis de que el volies per a ru eh?!
-si, et prefereixo viu a ru que no coontinuant tenint el gat, i el televisor.
-jo em moriré igual. Va respondre sense gaire interes.

Aquell dia vem tancar avans del que tocava debut que el meu avi estava malalt i el vaig obligar a que es quedes a casa, descansant.

-quedat a casa! Jo intentaré vendre el gat, de la tele s'en encarregará el pare. El pare estava buscant feina a Madrid. El Joseph, que era amic del pare, el va portar a Lleida, i allá va agafar un ave que el va portar fins a Madrid. Tornaria al cap de uns dies. No hi tenien cap manera de contactar amb ell perque no tenia movil, apart de que a casa no teniem telefon fixe.

Vaig agafar al pobre spock, que tenia de ser vengut per "quatre" euros per curar al meu avi. Un per un.

Anava pel carrer cridant:

-algú vol un gat?! Només per 35!! Algú vol un ... i anava repetint aquestes frases esperant que algú el comprés. Desitjava que fós ràpid, i no tornar a veure al spock, que sino m'agafaria una depressıó. Eren les sis i quart de la tarda, i molta gent anava pel carrer.

Un home gras, amb un gos gran, i pelut, es va acostar i em va dir:

-tu vailet!, per quan dius que em deixes el teu gat? Ho va dir amb un to agressiu, com si fos superior.

-s... si.. per .. 35 euros.

Em va allargar els diners acordats, i em va arrencar el pobre spock dels braços, quan em vaig adonar que tenia la pell de la cara vermella, com la del avi. Em vaig sobresaltar: 《no pot ser, te la malaltia del avi?!》estava confós. Que havia passat? Aquella malaltia s'avia extes per casa meva fa molt poc, perque fa uns dies l'avia vist perfectament.

Em va saver greu aquella despedida tan violenta del meu estimat gat... la unica cosa que tenia apart de unes sabates de ben-vestir, un xandall, i una samarreta de tirants. peró feia bé desempallegan-me perque estava malalt. Com l'avi.

《ADEU!》vaig pensar.

El spock em va mirar amb tristesa i va fer un:

-meeuuu! Va ser el ultim que em va dir: el Ccomiat. Ell savia el que li passava, i que no viuria molt temps més, per tant,

Va ser la última vegada que el vaig veure...

Aquella malaltia... era molt extranya... normalment els gats no es posen malalts per malalties que tenen els humans....

L'endema el meu pare va poder vendre la tele, per 45 euros, tot aixo sumaba 80 euros rodons. aquell mateix dia, vaig anar a buscar el avi per anar al metge.

-asseu-te- li vaig oferir al meu avi al despatx del metge ramírez del carrer córsega.

-si, dacord.- va dir amb un fil de veu.

-bon dia, que li passa senyor? va preguntar el doctor

-fa una mica més de dos setmanes que em va començar a fer mal la pantxa, o el ventre (com li vulguis dir), i al cap d'un dia just, em va començar a caure la pell, i a irritar-se. També fa uns dies vaig notar que tenia un bony en la orella, no se si té relació, pero t'ho explico per si decas.

-dacord... algun altre sintoma?

-no.- va respondre

-posis a la camilla siusplau, que li he de fer unes proves.

El avi ton, es va treure la jaqueta, que encara portava posada, i es va estirar a la camilla.

-giris.- es va girar fent un gemec de dolor.

-ara li fa mal? amb l'estomac axafat?

-molt....- va dir casi sense poder respirar

-aixequi's que encara es farà més mal.

al estar dret, el metge, va conprovar, el 'bony' que deia el avi que tenia, i el va veure d'un temany d'una canica.

-No se que li passa senyor ton.- va dir preucupat mentres s'asentava a la cadira.

-Em morire? Va preguntar l'avi no gens optimista.

En aquell moment estava suplicant, amb veu fluixa que no es moris aviat. Estava preucupat... Li podrien donar algun medicament? En aquell moment duptava del metge. com podia ser que no sapigues que li passa? Ens estaria ocultant algo? O especialment a mi, perque no em posses trist?

El cap el tenia ple de pensaments. estava confos, pero desitjava que no passes res amb al mau avi, que no tingues, cancer o algo així...

-metge, digi'm la veritat. te cancer?

-No. El cancer no desemvolupa quests sintomes. Apart, si la "protuberancia" que té a la orella fosin cel.lules cancerígenes, ja hauria mort fa temps. I la ultima prova per descartar el cancer, és que els tumors no es fan tan grans en tan poc temps.

-i llavors que te?

El meu avi estava exaust. No podia dormir per les nits, per el dolor de panxa.

-Els seus sintomes no quadren amb ninguna malaltia.-

El meu avi i jo vem fer un bot. Ens va cobrar 75 euros, només per dir-nos que no hi havia ninguna malaltia coneguda que s'expreses amb aquells síntomes.

-Definitivament- Va dir el meu avi

-Em moriré-

una llagrima em va recorrer galta avall.

-coi de metge! segurament no ens ha volgut dir la veritat , perque el tracatament serà massa car... cabró!

-deixa-ho - va dir intentant mostrar indiferéncia - em moriré de totes formes, tothom es mor... I a mi em toca l'hora.