Més que llum

No són els estels els que fan llum

Ja era vespre i el sol s'apropava cada cop més a la superfície de l'oceà. Es podia observar tota mena de colors quan alçaves la vista al cel, veies un blau barrejat amb groc i una mica de taronja. Aquell paisatge tan fascinant em va deixar meravellada i sense adonar-me el sol ja s'havia amagat i la lluna ja havia arribat fins dalt d'aquella capa fosca plena de punts brillants que formaven milers de constel·lacions. Era tard i havia de tornar a casa meva, però per arribar-hi havia de travessar el bosc. Mentre m'endinsava, vaig escoltar un udol i vaig començar a posar-me nerviosa; seguidament vaig sentir unes passes que, sorprenentment, no semblaven que fossin d'animal. Quan aquest ésser va arribar davant meu, resultava que era un noi de la meva edat. Això sí que no m'ho esperava.
- Què hi fas aquí de nit i al bosc?
- Volia veure el mar, però jo també et podria fer la mateixa pregunta.
Però aquestes últimes paraules no van arribar a les seves orelles, estava distret mirant cap a un altre lloc.
- Què veus?- vaig preguntar.
- Segueix-me- em va dir sense respondre a les meves preguntes, un altre cop.
- Per què ho hauria de fer?- vaig dir amb un to de desconfiança.
- No ho facis, si no vols. - va respondre'm sense ni tan sols mirar-me
La seva actitud m'estava cansant, però no tenia cap altra alternativa, a més, feia molt fred.
Al cap d'una estona, vam arribar a un lloc ple de cuques de llum i d'estranyes flors rosades d'uns sis pètals cadascuna acabats en punxa. Mai n'havia unes iguals.
- Quin lloc més bonic!- vaig dir meravellada, observant amb deteniment tot el que m'envoltava- Aquestes cuques de llum sembla que estiguin fent algun tipus de ball.
- Eh... Aquests éssers no són cuques de llum, són litums.
- Són què?
- Litums, un litum és un guardià del bosc; són petites criatures que s'encarreguen de que la mare naturalesa mantingui la seva harmonia. Només surten quan és

lluna plena, d'aquesta manera, no estan tan exposades al perill i poden veure amb més facilitat.
- Per què n'hi ha tants en aquest lloc?
- Perquè aquestes flors que veus a terra, desprenen un pol·len que són essencials perquè els litums puguin sobreviure. Per tant, molts dels litums que hi ha al bosc s'acumulen aquí, envoltant-les formant una mena de cilindre per protegir-les. Quan va acabar d'explicar-me tota la història d'aquests ésser tan increïbles, em va mirar fixament als ulls i jo observava com li brillaven amb el reflex dels litums. Ens anàvem acostant més i més l'un a l'altre, però, de cop i volta, ell va
començar a cridar i els seus ulls van tornar-se grocs.
- Ho sento molt, he de marxar sinó...- va tornar fer una altre crit- els litums t'ensenyaran el camí de tornada a casa teva.
- Espera! Ens tornarem a veu...- vaig intentar preguntar.
Però ja s'havia allunyat de mi i havia travessat la barrera de litums, era impossible distingir-lo en aquella foscor.
L'endemà, el meu cap estava ple de preguntes i d'incertesa. No obstant, també molts dels meus pensaments els ocupava aquell noi que vaig veure al bosc. Havia de tornar-lo a veure perquè m'ho expliqués tot, perquè, pel que veia, no tenia ni idea del que passava al meu voltant.
El sol va submergir-se dins les profunditats del mar, però la lluna no va donar acte de presència ja que el cel estava ennuvolat.
Passejava pel bosc fins que, per sort, vaig veure un punt blanc que es dirigia cap al mateix lloc on hi havia l'acumulació de litums del dia anterior. Aquest cop n'hi havia
molts més. Es podria dir que s'havien multiplicat per cinc i estava gairebé segura de que encara faltaven alguns. Segurament no en rondaven tants pel bosc ja que era lluna nova i mancaven de la gran llum d'aquell satèl·lit. Vaig intentar tornar a travessar aquella barrera de litums situats al voltant d'aquelles flors, tot i que aquest cop era més complicat ja que no em donaven pas i sense voler, intentant fer-me'l per la força, vaig ensopegar amb una pedra que va fer que trepitgés una flor. En aquell moment, el meu cor va bategar amb una velocitat impressionant, el meu voltant començava a tornar-se fosc a pesar de que els litums il·luminaven aquell indret i els meus ulls van tancar-se i no vaig sentir res durant, sincerament, no ho sé.
Tot estava borrós, però poc a poc vaig aconseguir recuperar totalment la visió. Tot era fosc i no sabia si estava sola ni si encara era de nit. Vaig a aconseguir posar-me