T'he oblidat

9 - CIRCUMSTÀNCIES

Avui he trobat les forces, la inspiració, el temps i el moment per acabar aquest capítol, que vaig començar abans de deixar-ho tot aturat. No us puc prometré quan tornaré a publicar, tot està sent més complicat del que m'esperava. Ara mateix necessitava focalitzar-me en mi, només en mi mateixa. Hi ha dies més bons i d'altres més dolents, avui ha sigut d'aquests segons però hi ha gent que te'ls alegra en un segon.

Finalment, gràcies a tu, que ara mateix m'estàs llegint, per continuar-ho fent i per haver començat a fer. Gràcies a totes i tots els que us heu preocupat per mi en veure'm tant desapareguda i desconnectada de tot i en saber-ne els motius.

I ara sí, us deixo amb el tant esperat capítol. Tinc ganes de continuar donant vida a la Lia i la Gal·la i espero poder-ho fer ben aviat.

Lia

LIA:

Esperant a la porta de sortides de l'aeroport recordo el gust dels seus llavis sobre els meus, feia tant de temps que no els sentia que ara porto des d'aquell moment rememorant aquells segons. Perquè realment només van ser uns segons, després l'Aitana va entrar amb el Roger agafat de la mà. És van quedar estàtics i amb la boca oberta quan van veure l'escena que s'estava vivint al sofà d'aquella casa, per sort vam ser més ràpids que ells i el contacte carnal ja s'havia esfumat. Van saludar-se ràpidament, sé que ells l'havien anat veient al llarg d'aquests cinc anys. No va ser gaire l'estona que vam passar els quatre junts, després d'acomiadar-se amb dos petons i excusant-se que l'endemà tenia feina va marxar ràpidament. El Roger va utilitzar l'excusa d'acompanyar-lo a la porta i poder parlar de les seves coses perquè jo pugés explicar-li a l'Aitana el que acabava de passar, i donant-li un petó als llavis a ella va acomiadar-se de nosaltres per un parell d'hores.

Una nena eufòrica em treu dels meus pensaments, porta un jersei amb un arbre de Nadal dibuixat i un somriure a la cara, no tarda gaire en veure al que deu ser el seu pare i s'enfila als seus braços, a l'home se li escapa una llàgrima, i és que ha tornat a casa per Nadal. Finalment me n'adono que és la mateixa porta per on ha de sortir la Gal·la i amb aquest pensament la veig aparèixer acompanyada d'una maleta enorme.

Em tiro als seus braços tot i fer escasses setmanes que ens vam veure. Els seus ulls brillen i tarda una estona en separar-se de mi, quan ho fa aprofito per tocar la panxa que encara no es veu.

- Com et trobes?

- Les nàusees encara no han marxat però vaig fent, durant el viatge m'he marejat una mica i...

- Doncs sucre, necessites sucre. Et convido a esmorzar! – riu degut a la meva rapidesa, però ràpidament es deixa guiar fins seure a la cadira de la cafeteria més propera.

GAL·LA:

Després d'una hora sencera parlant amb la Lia on he pogut explicar-li els últims esdeveniments de la meva vida, condueixo amb l'únic so de la música que sona aleatòriament del Cd que està posat en el cotxe de la meva amiga, ella descansa plàcidament al seient del copilot. M'ha costat convèncer-la però l'excusa de trobar a faltar conduir per l'altre costat l'ha fet acceptar, els seus ulls s'han aclucat de seguida que he posat en marxa el cotxe, cosa que he previst en veure la cara de cansament i les ulleres que duia sota els seus ulls, sé que no ha dormit en tota la nit tot i que no ha deixat anar paraula sobre el que ronda pel seu cap.

Les llums de Nadal romanen obertes, són les deu del matí però els núvols que preveuen pluja fa que la ciutat encara estigui a les fosques. El trànsit està tranquil, les vacances acaben de començar. Respiro profundament i em concentro en el camí que encara ens queda per recorre.

....

Gairebé dues hores després, coincidint en el moment que la Lia obra els ulls, entrem al poble. No ho puc evitar i entreobro una mica la finestra del cotxe, el meu nas es gela només sentir el fred vent que fa a fora i la Lia remuga amb el front arronsat i tapant-se amb la manta que l'ha resguardat durant el camí. M'afanyo en tornar-la a tancar després d'inspirar l'olor del meu poble, aquest que tant trobo a faltar.

La Lia em deixa un petó a la galta abans d'anar-se'n a casa seva i jo m'acaricio la panxa abans d'entrar a la meva. Els braços del meu pare i la meva mare m'avisen que per fi he tornat a les meves arrels, intento reprimir les llàgrimes que volen escapar-se dels meus ulls i em mossego els llavis per no explicar la notícia abans d'hora.

....

- Gal·la, si us plau, estiguis tranquil·la i explica'm el que passa – em diu l'Arnau que fa més de mitja hora que m'acaricia el braç i em fa petons al front. Ahir vaig enviar-li un missatge demanant quedar amb ell, que era una cosa massa important per explicar-li per missatge. I aquí estem, la vigília de Nadal asseguts al sofà del seu petit pis, aquell que estrenàvem els dos junts fa només un parell d'anys. Finalment, endinsant-me en els seus ulls verds trobo el valor per explicar-li com canviarà la nostra vida d'aquí uns mesos.

- Estic embarassada. – encara fixant la meva mirada en la seva trobo confusió, por i il·lusió alhora.

- Felicitats – diu esbossant un petit i tímid somriure.

- Arnau, és teu, el nadó que espero és teu. Serem pares. – veig com el somriure s'eixampla però allò que fa un segons hi havia en els seus ulls continua allà. – Va passar aquell cap de setmana – en el moment que ho menciono el seu somriure desapareix en recordar com va acabar. El meu, que havia aparegut en veure que ell estarà en aquest camí, també ho fa.

- De quan estàs?

- Avui comencem els tres mesos. – dic aixecant-me la samarreta. Ell, amb por, m'acaricia el petit bony que comença a sobresortir.

- Suposo que explicant-me això vol dir que el tindràs, el tindrem. – somric amb l'ús del plural i assenteixo. – Però jo estic aquí i tu a Bibury, tornes?

- No ho sé això, Arnau. Allà estic començant però crec que per fi he trobat el meu lloc. Segurament vindré els últims mesos i donaré a llum aquí, això encara ho he de veure. I també voldria saber la teva opinió, tu també formes part d'això. – dic acariciant-me la panxa.

- Estaré al teu costat i ho saps. La meva feina ara mateix està aquí però faré el possible per no perdre'm cap detall d'aquesta nova vida. Tot i així... t'he d'explicar una cosa, pensava que no seria tant aviat, però vistes les circumstàncies.

- Quin problema hi ha?

- Tinc parella, Gal·la. Fa només un mes, però la cosa va força bé i els dos tenim esperances.

- Ja... Jo... no et demano que ho deixis tot i vinguis amb nosaltres... ni tant sols et demano que t'ocupis d'ell o ella... Només... tenies dret a saber-ho... – reconec que aquest cop no m'he l'esperava, una llàgrima amenaça en caure i potser m'enganyo una mica donant les culpes a les hormones de l'embaràs. M'aixeco però ell em frena.

- Gal·la, vull estar al vostre costat, sigui com sigui.