T'he oblidat

10 - FUTUR

GAL·LA:

No hi ha res com passejar pels carrers que t'han vist créixer, saludar aquells que han estat amb tu des de la teva arribada en aquest món. Però només baixar del taxi bastantes hores després de començar el viatge i veure la façana de pedra de la que ara és casa meva fa que se m'oblidi tota l'enyorança que començava a sentir.

Obro la porta de fusta l'espai just perquè hi coli la maleta però no el fred i la torno a tancar. Minuts després torno a obrir-la, ara amb la Cora entre els meus braços mentre em fa carícies mostrar-me que aquests dies separades m'ha trobat a faltar. Jo a ella també.

Després d'una llarga dutxa on he vist com el meu cabell anava caient sol, efecte totalment normal en els embarassos, m'estiro al sofà. Estic bastant cansada, tot i haver dormit les hores d'avió, i la compressió al meu estómac és fa més forta. La Cora ho nota i s'estira damunt meu col·locant el seu cap a la panxa, aquesta que començant la setmana onze ja és comença a notar.

Somric al llegir el missatge de la meva mare enviant-nos molts petons als tres. Fa només una setmana que gaudeixo de la tranquil·litat que m'han donat les nàusees en desaparèixer, però el fet de conviure a casa dels meus pares cada matí durant bastantes setmanes on el meu malestar encara era present va ser el detonant que em va fer explicar el meu estat.

- Gal·la, fas mala cara. Què et passa, filla? – va dir-me el mateix matí que vaig quedar amb l'Arnau. Vaig fer desaparèixer la seva preocupació dient-li que el sopar de la nit anterior barrejat amb el llarg viatge no m'havia fet prou bé.

Dos dies després va tornar a insistir en el meu dèbil estat de salut, que si estava molt cansada, pàl·lida, les nàusees que em feien desaparèixer a mig esmorzar o el rebuig a certes olors. Vaig avisar a l'Arnau perquè volia que fos cosa dels dos explicar-ho a les nostres famílies, va entra acariciant-me la panxa i deixant un petó al meu front.

Tenia bastanta por amb la reacció dels meus pares, res comparat amb la que tenia quan els hi expliquéssim als que van ser els meus sogres. Sobretot ara que no estem junts. Però per sort va anar tot bé, cares de felicitat i massa preguntes sobre com ens organitzaríem. D'això ja n'havíem parlat el dia anterior els dos junts, de moment cadascú aniria fent la seva vida, separats per més de mil cinc cents quilòmetres. Ell aniria venint cada mes per no perdre's les ecografies més importants, el creixement de la panxa o la preparació per l'arribada del dia més important de la nostra vida. Encara no havíem decidit on naixeria ni que faríem un cop ell o ella fos la nostra prioritat, encara era tot molt incert.

Un altre missatge il·lumina la pantalla del meu mòbil, aquest cop és ell preguntant si ha anat tot bé, si estem bé. La meva resposta és afirmativa, però no li dic que no tot està tant bé com podria estar, seria infinitament millor si ell fos al nostre costat en un moment com aquest. Però no puc treure-li les ales ara que refà la seva vida amb una altra dona al seu costat que l'estima com jo no vaig poder. Aquella noia de cabells negres com la nit i uns ulls blaus que no tenen res a envejar a tots els oceans del món, amb un català perfecte i un accent anglès que es barreja amb la seva dolça veu, perquè la vida és curiosa i ara que jo visc en un país que té l'anglès com a idioma oficial ell comparteix la seva vida amb una anglesa nativa, de manera oficial des d'aquell precís instant en que vam compartir la notícia de la nova vida dins meu. Aquella noia que vaig conèixer fa uns dies, aquella que també estava emocionada amb l'arribada d'aquest nou ésser. Aquest que jo em pensava que només seria meu i d'ell però que per elecció del seu pare també ho serà d'ella.

I realment és difícil acceptar que allò amb el que has somiat des de que eres petita ara es desfà i canvia totalment la manera de ser. Ningú t'ensenya a ser mare ni a saber portar de la millor manera un embaràs, però tothom t'ho pinta com la cosa més fantàstica, romàntica i tendra del món. I la realitat ensopega amb mi quan em veig lluny de la meva família però també del que pensava que estaria al meu costat cada matí i cada nit, amb qui compartir cada rialla i plor dels nostres fills. Tot és molt difús i dins meu només hi ha el pensament d'una vida separada, només amb la unió d'aquesta coseta que creix dins meu a cada segon.