T'he oblidat

13 - AMOR

LIA:

Tanco els ulls i sospiro abans de sentir com el tren s'atura a l'estació després d'unes llargues hores de viatge. Agafo amb força l'enorme maleta que m'acompanya i m'intento fer lloc entre els molts passatgers que intenten baixar amb presses. Quan per fi creu-ho la porta de la famosa "Estación de Atocha" me n'adono que he començat una nova vida, tot i que realment fa un parell de mesos que va iniciar la meva carrera musical. Un grup de joves m'esperen demanant-me fotografies i autògrafs i desitjant-me molta sort en aquesta nova etapa. Justament davant de la parada de taxis hi ha també una càmera esperant-me i un noi amb un micròfon a la mà que em sol·licita una breu entrevista. Dos minuts després ja sóc dins del taxi i només sento com em felicita pel disc que avui a les dotze veurà la llum.

Obro la porta del meu nou pis, sento olor a casa i les meves coses ja estan col·locades a cada racó. Les fotografies em fan tornar al poble o recordar el somriure de la Gal·la i l'Aitana, una de les meves bufandes posada al penjador de l'entrada em fa recordar al fred que en aquest mes d'abril encara es fa present, en canvi, les claus damunt del moble m'avisen que ell ja és a casa. A la nostra.

- Amor! – crida quan em veu aparèixer pel passadís.

- Ja sóc aquí! – dic refugiant-me entre els seus braços i amagant el cap al seu coll per inspirar el seu aroma. – M'encanta com has decorat la casa.

- De veritat? – m'aixeca una mica el cap per fer contacte visual i quan assenteixo ajunta, per fi, els nostres llavis.

Potser les gairebé dos setmanes que hem passat separats fa que els nostres cossos es mantinguin més junts que mai. Les nostres mans no poden estar quietes i les carícies comencen tocar cada vegada més pell fent que la calor augmenti en l'ambient notablement. Els seus llavis es desplacen fins al meu coll i només se separen quan les meves mans fan força per treure la samarreta que fins en aquell moment ell duia.

Ràpidament ell fa el mateix amb el meu jersei i torna a col·locar les seves mans a la part baixa de la meva esquena. Sense ni adonar-me'n ens anem desplaçant fins a arribar a la nostra habitació per estrenar per primer cop el nostre llit. Aquest cop costa una mica més retirar la roba que comença a fer nosa, les meves mans nervioses i ansioses s'emboliquen per descordar el botó dels seus pantalons i les seves ho fan en el moment de descordar el meu sostenidor. Finalment, un parell de carícies més tard per amenitzar l'estona d'espera ja no ens molesta cap peça de roba.

Les seves mans acaricien cada racó de la meva pell amb desig i les meves no es queden enrere. El silenci que fins instants abans habitava en tota la casa es veu trencat pels sospirs que comencen a sortir per les nostres boques i que només són callats quan aquestes fan contacte entre elles. Un sospir més fort que els anteriors surt fugaçment de dins meu fent-lo riure quan els seus llavis comencen a recórrer-me. Minuts després tinc la necessitat de canviar els papers quedant-me jo damunt seu.

Quan les nostres mans i els nostres llavis semblen tornar a recordar cada mil·límetre de nosaltres és quan finalment ens convertim en un, explotant d'amor i passió instants després.

BIEL:

Embolicat amb els llençols observo les seves faccions igual que ella ho fa amb mi. Tornar a ajuntar les nostres vides és el que em fa més il·lusió d'aquesta nova etapa. Però el nostre contacte visual es veu interromput pel so distant del seu mòbil. Torna a entrar sense cap peça tapant el seu cos i amb el mòbil entre els seus dits.

- Digues-me Maria... Ho entenc... No, tranquil·la. Em va bé... Deu minuts... No gaire? D'acord. – és tot el que sento de la petita conversa que ha mantingut. – He de marxar, la discogràfica – m'assenyala – Serà breu i tornaré abans que em trobis a faltar. – assenteixo sense queixar-me perquè sabia com seria la vida amb ella a partir d'ara i accepto de bon grat el petó que em fa als llavis i la carícia que em deixa als cabells suats, per culpa seva.

Quan sento la porta m'aixeco i em vesteixo decentment, obro els grans finestrals que deixen veure un dels carrers més emblemàtics de Madrid perquè passi l'aire i s'emporti tota la calor que fa uns minuts s'ha creat aquí dins. Aprofito i surto al balcó on l'aire em refreda ràpidament les galtes notant el contrast de temperatura. Noto com el soroll dels cotxes i de la gent es força elevat, però sent un dijous a les set de la tarda no m'estranya.

Tinc una sensació desconeguda dins meu, una nova vida lluny de tot el que coneixia i coneixem fins ara, una mateixa persona, jo el mateix treball, ella un nou món. Una casa amb tots els nostres records junts. Somric en recordar el seu comentari afalagador minuts després de veure com durant setmanes he anat decorant cada racó d'aquesta casa.

Fa un parell de setmanes que jo realitzava el mateix recorregut que ella ha fet avui, jo en canvi quan vaig entrar no m'esperava ningú i tot estava buit. Les meves coses, juntament amb les seves, van anar arribant a poc a poc i jo les vaig anar col·locant amb cura per crear un espai càlid i familiar.

Sento una sensació desconeguda però no puc ser més feliç ara mateix. I menys quan la noia que he estimat tota la vida torna a obrir la porta de casa amb la il·lusió d'estrenar-se, ara sí, en el món que ella desitja.

I com fa un parell d'hores els nostres llavis tornen a trobar-se.

...

Només uns minuts ens separen de divendres, els mateixos perquè "Ilusión" estigui disponible a totes les plataformes. Estic nerviós, però al costat de la Lia no ho sembla, fa estona que es rosega les ungles i dels seus llavis ja en surt alguna gota de sang que m'afanyo a netejar amb les meves mans. Em somriu. Consulta les xarxes emocionada per la il·lusió i les ganes que mostren els seus fans.

I finalment les dotze salten i jo ho faig sobre seu omplint-la de petons. Ella riu i jo em desfaig encara més d'amor.

- Enhorabona, amor. T'ho mereixes més que ningú. Has demostrat que els somnis es poden aconseguir amb ganes i dedicació, i n'estic segur que ho continuaràs fent. – i seguidament és ella la que m'omple de petons.

I deixant que el mòbil peti de notificacions a causa de la gran rebuda del seu primer disc, nosaltres ens tornem a fondre en el nostre món particular. Allà on realment som lliures, sent només un.

Ja torno a ser aquí!

Fa molt que no actualitzava però us havia anat avisant. He estat passant moments bastant complicats i he estat bastant atrafegada amb els estudis i la feina. Ara ja he acabat i només em queden un parell d'exàmens, per tant, intentaré actualitzar més sovint!

No vull posar cap data fixa perquè no sé realment que passarà, la meva salut és bastant inestable...

Espero que continueu aquí amb les mateixes ganes que el primer dia!

Moltes gràcies,

Lia.