T'he oblidat

15 - ACOSTUMAR-S'HI

LIA:

El maig s'acaba amb un sabor massa dolç. L'acollida del disc va ser espectacular i la gira de firmes per gairebé tot el país ha sobrepassat totes les meves expectatives. He pujat diverses vegades damunt de l'escenari i no hi ha lloc al món on em pugui sentir més còmoda.

Camí cap a Madrid, després de tres dies amunt i avall per pobles i ciutats presentant el meu disc, penso en el gran canvi que he viscut durant aquests últims mesos. Fa cinc anys no m'ho imaginava pas, al poble tot sempre ha estat massa tranquil i lluny de tot. No havia anat mai a un concert important, només als que oferien per les festes del poble, tampoc havia conegut mai cap famós, ni tan sols vist. Aquests fets potser havien fet que mai hagués admirat un famós de debò, tenir un ídol, seguir tot allò que fa. I ara tot això és massa nou per mi... Tenir noies i nois pendents de mi en tot moment, anar pel carrer i haver-me d'aturar cada segon, sentir-me observada. No m'he acabat d'acostumar, però tampoc no em molesta. Però a qui li està afectant de debò és al Biel.

Era un divendres al vespre i vam decidir sortir a sopar, com ja havíem fet alguns dies. Feia uns quinze dies que havia sortit el meu disc, havia estat de promoció i de firmes durant tots aquells dies i ja necessitàvem una estona per nosaltres, els dos junts.

Realment semblava que ell estava emocionat per tot el que passava al meu costat. Era el primer a acostar-nos a aquells que em cridaven quan anàvem just pel carrer, o agafar la càmera per fer la fotografia que em demanaven i aguantar les coses que portava perquè pogués firmar tot allò que els meus fans em demanaven. També era el primer a llegir les notícies i fer-me promoció per les xarxes socials, on també tenia contacte amb els meus fans. Jo estava contenta que ell s'hagués adaptat tan bé a la meva nova forma de vida.

Però aquell dia tot va explotar.

Una noia ens va parar a pocs metres de l'entrada del restaurant on ens dirigíem. Vaig veure a la mirada del Biel com no estava del tot còmode. Feia dies que només ens veiem els cinc minuts abans de marxar a treballar, o ni tan sols això si jo havia de desplaçar-me cap a altres ciutats. I a les nits quan ell arribava jo portava bastant estona adormida al sofà pel cansament acumulat o, era jo la que arribava ben passades les dotze o, fins i tot, les dos de la nit i ell ja feia hores que dormia al nostre llit. Sabia que ell volia i necessitava una estona amb mi, i jo, sincerament, també ho feia.

Al final vam poder entrar al restaurant i asseure'ns en una taula bastant allunyada del menjador central. Tot semblava anar bé, fins que va venir el cambrer que ens atendria tota la nit. No deixava de mirar-me, només es dirigia a mi i quan ho feia es mostrava molt simpàtic i utilitzava paraules afectuoses. Les poques vegades que va veure's obligat a dirigir-se al Biel ho va fer en un to totalment diferent a l'utilitzat cap a mi, un to sec i una mirada penetrant que posaven cada vegada més furiós al meu acompanyant.

Finalment, després d'acabar-nos els plats que havíem demanat, vam decidir acabar de passar l'estona en un bar que teníem a prop de casa. Allí la cosa no va millorar. En ser bastant tard i divendres, hi havia bastants joves gaudint de la nit, com nosaltres. En veure'm, no van ser pocs els que van voler atansar-se a dir-me alguna cosa o fer-se una foto amb mi. Alguns molt amablement, uns altres una mica passats de copes tot i ser bastant d'hora, encara.

Vam acabar la nit dormint un a cada costat del llit, sense ni tan sols el contacte de les nostres cames. Tota la ràbia que portava acumulada el Biel va esclatar un cop tancada la porta del nostre pis i en aquell instant no vam ser prou madurs per deixar enrere el nostre orgull i deixar-nos vèncer per l'amor.

Minuts o hores després de posar-nos al llit, cap dels dos havia aconseguit agafar el son. Va ser ell qui, sigil·losament, va acostar-se a mi i em va atrapar entre els seus braços. Va demanar-me infinites vegades perdó i va deixar un milió de petons en el meu coll. Per fi, una mica de mimos més tard, vam adormir-nos amb els braços i les cames entrellaçades i uns somriures delators als rostres.

Ja davant el portal de casa només necessito estirar-me al sofà i rebre les carícies i petons del noi que em torna boja. Espero amb paciència els segons eterns que tarda a fer el recorregut aquest vell ascensor. I finalment faig girar la clau al pany.

- Amor! Ja sóc aquí! – crido emocionada, però la meva resposta és un profund silenci. – Amor?

Avanço per totes les estances del pis sense èxit, fins i tot dono una ullada a la terrassa. Em fixo amb l'estanteria de la sala i veig com hi falten un parell de llibres. Refaig els metres que fa un parell de minuts he recorregut i veig com les seves claus continuen damunt del moble del rebedor. Les seves sabates també resten a terra, sense perdre el mal costum de no posar-les dins del sabater. La seva jaqueta fina, que sempre està al penjador, ja no hi és. Abans d'arribar a la nostra habitació reviso el bany, que està més ordenat de l'habitual i fins i tot sembla més buit.

La porta d'aquella habitació on ens hem refugiat, hem jugat i rigut, hem plorat i ens hem convertit en un, compartint el nostre amor i la nostra passió, està tancada. L'obro a poc a poc per no trencar el seu son, si és el cas que dorm. Però el llit ben fet i col·locat m'avisa que no, només hi ha una maleta tancada a sobre. Observo la cambra i finalment el veig assentat a terra, al costat de la meva part del llit. M'acosto sense fer soroll, té el cap entre les seves cames amb els braços plegats damunt d'aquest, puc escoltar la seva respiració pesada i entretallada.

- Biel... – no fa cap gest, no es mou, ni tan sols alça el cap per mirar-me – carinyo..., que passa?

M'assec al seu costat, també a terra. Acaricio els seus cabells i sento com ell sospira. La seva respiració s'accelera i els seus sanglots cada vegada es fan més perceptibles.