T'he oblidat

17 - (SOBRE)VIURE

GAL·LA:

20 de juny, observo per la petita finestra els núvols grisos que fa una setmana que tapen el cel d'Anglaterra. Falten tan sols quatre dies per complir les trenta-cinc setmanes d'embaràs i la meva enorme panxa pronostica que s'acosta el final del qual està sent el viatge més bonic de la meva vida. Una sacsejada em fa tancar els ulls i pocs segons després sento una càlida mà acariciar-me l'espatlla. Uns ulls foscos em pregunten en anglès britànic si tot va bé i em recorden que no dubti en acudir en ella per qualsevol cosa. Assenteixo amablement i m'acaricio la panxa quan veig que ella s'allunya per l'estret passadís d'aquest avió que d'aquí a poques hores aterrarà a casa. Passo el viatge intentant recuperar les hores de son que la nena que belluga dins meu durant les nits no em deixa conciliar.

Un noi jove s'ofereix per agafar les enormes maletes que duc i el cabàs de la Cora i acompanyar-me fins a la sortida. S'acomiada tímidament quan veu les tres persones que m'esperen i s'emocionen al veure'm. El meu pare i la meva mare són els primers a acostar-se a mi, i minuts després una Aitana amb els ulls plorosos m'abraça tot acariciant-me la panxa.

Durant les hores que dura el trajecte en cotxe fins a casa els hi explico als meus acompanyants com a estat l'últim viatge en avió que he pogut fer estant embarassada. Queda encara més d'un mes per poder-li veure la cara a la meva filla, però per recomanacions mèdiques i de la companyia aèria van alertar-me que a partir del vuitè mes m'aconsellaven no volar més. Amb l'Arnau no havíem deixat les coses gaire clares, encara, però durant les últimes setmanes havíem decidit que la nostra filla naixeria envoltada de les terres on s'havien criat els seus pares. Per una banda, em feia il·lusió que la seva nacionalitat fos l'anglesa, era on ella s'havia criat i on, de moment, ella viuria durant la seva infància, a més a més també li podia obrir moltes portes en un futur. Per l'altra, el fet de donar lluny envoltada de tot el que més estimava no em podia fer més feliç i si al final decidia que la nena i jo tornàvem cap a Bibury ella obtindria la nacionalitat uns anys després.

Així que el meu futur i el de la personeta que duia a dins era ben incert.

LIA:

Juny no havia començat de la millor manera i, de moment, no millorava. Poder complir el meu somni de crear cançons i que aquestes veiessin món sabia que em portaria moltes coses que fins als més de vint anys volant per aquest món no havia vist.

Sabia que portaria coses bones i coses dolentes. No tenir vacances encara no ho havia classificat en cap de les dues llistes. Els meus amics i amigues ja feia dies que havien començat a planejar les escapades conjuntes durant els següents mesos i jo només podia observar com la meva agenda s'anava omplint amb més i més concerts i sessions de composició.

Per una banda, m'encantava la meva feina, em donava vida i em feia feliç, per l'altra feia mesos que no baixava al poble, entre el trasllat a Madrid i les hores de feina se'm feia bastant complicat trobar uns dies per visitar els meus amics, per tant, només m'havia retrobat amb pocs familiars que m'havien vingut a veure, així com l'Aitana i el Roger que utilitzaven els seus dies de vacances per treure'm de casa i fer-me veure el sol. Amb la Gal·la hi continuava parlant cada dia, fos només per veu o també per vídeo, veure com dia a dia anava creixent la seva panxa i la seva petita.

Fa uns minuts que he estat precisament parlant amb ella per videotrucada. Al contrari que en altres dies la trucada només ha durat cinc minuts, ha estat estrany però veure la cara de felicitat i la lluentor dels seus ulls m'han deixat clar que tot li estava anava perfecte. Els milers de coses i novetats que volia explicar-li s'han quedat en un segon pla quan ella m'ha frenat dient-me: Ei Lia! Estic a punt d'arribar a Cirencester que tinc cita amb la doctora, parlem més endavant. Sí? T'estimo. Potser la nostra relació s'havia anat refredant amb la distància, feia massa setmanes que tenia un viatge pendent per anar-la veure però encara no havia pogut quadrar del tot l'agenda.

Sent totalment inevitable per mi, em cau una de les moltes llàgrimes que s'han albergat en els meus ulls durant aquests últims vint-i-cinc dies. La imminent visita de l'Aitana m'ha obligat a sortir de casa i canviar l'única ruta que he fet durant aquestes setmanes, que ha estat anar des de casa a la discogràfica i a la inversa. Una parella fent-se un petó ha estat el detonant. El buit que hi ha dins meu des que el Biel va tancar la porta de cop m'ha fet perdre uns quants quilos, però els meus sentiments m'han fet possible crear més d'un parell de cançons. I tot i que aquestes només em porten records agredolços, al meu representant li fan sorgir un somriure per, tal com diu ell, poder crear meravelles com aquestes.

El missatge de l'Aitana que m'ha arribat després de tallar la trucada amb la Gal·la, era breu i precís: Pujo ara a l'AVE, en dues hores sóc aquí! Espero que la casa estigui menys desordenada que la setmana passada i la nevera ja no estigui buida. T'estimo. Ja feia dies que estava alertada de la seva visita. Havíem quedat que, ja que el Roger estava de viatge de negocis, ella estava sola i jo no podia tornar al poble per la quantitat desmesurada d'esdeveniments que portava l'estiu, ella vindria i passaríem la revetlla de Sant Joan juntes. El que no sabia era quin dia ni a quina hora vindria, això sempre ho decidia a última hora agafant-me a mi, sempre, per sorpresa. Com avui, sent 22 de juny.

I és per això que ara entro al petit supermercat que hi ha a dos carrers de casa meva. I és que ella té raó, aquests últims mesos he estat sobrevisquin com he pogut, i la majoria de temps tancada a casa component. No he trobat ni el temps ni les ganes ni tan sols de fer-me el menjar.

...

Acabo d'arreglar els coixins de tonalitats grogues i taronges que decoren els sofàs grisos i veig com la pantalla del meu mòbil s'il·lumina deixant veure que m'ha arribat un missatge.

"Estic a punt d'arribar, baixes a rebre'm?"

La imprevisibilitat de la meva amiga em fa riure, hi ha vegades que em prega anar-la a buscar a l'estació, d'altres apareix al darrere de la porta, n'hi ha que m'espera asseguda al sofà abans que jo arribi gràcies al joc de claus que li vaig donar per si les necessitava.

Baixo per les escales veient que l'ascensor tarda a arribar més del que preveia, segur que la senyora María s'ha quedat encantada parlant amb algun altre veí. Quan per fi sóc a baix veig que el taxi que ha portat la meva amiga s'atura. Però de dins no hi surt ella, perquè la imatge que tinc davant fa que les llàgrimes surten més ràpidament, més ràpid que el que ho han fet aquests darrers dies.

Començo aquest apartat demanant-vos perdó per tardar tant a penjar capítol, aquests últims mesos han estat bastant complicats.

Vull continuar donant-vos les infinites gràcies. No sé si ho heu vist però la primera part d'aquesta història ha superat les 9.000 lectures i aquesta part les 1.000! Així que moltes gràcies de tot cor, em feu molt feliç!

També us dono les gràcies per continuar aquí després de tant temps, em sap greu haver tardat tant.

No sé si llegiu el meu perfil, si ho heu fet, vaig avisar-vos que a aquesta segona part li queden pocs capítols. No us puc dir quants, la veritat. Només us diré que tinc començat l'epíleg.

Espero que aviat puguem descobrir qui ha anat a veure a la Lia. Teniu alguna idea?

Lia