No sè ven bé on em trobo, es una habitació blanca, jo estic estirada, amb tubs que surten del meu cos i es connecten amb una màquina que emet un soroll intermitent. Tanco els ulls per un moment i quan els torno a obrir hi han moltes persones desconegudes... una em diu que no em preocupi, un altra està comprobant algo a la màquina del soroll que cada vegada s'escoltà més freqüent, hi ha una que m'està agafant la ma jo no u sento però la veig, i al altre costat una que esta plorant. No entenc res, escolto les seves veus fredes i llunyanes, jo intento parlar però no hi surt ninguna paraula de la meva boca. Tinc por.
2 mesos més tard...
-Hola Mila!- Em diu la Lluna mentres m'ofereix una cadira. Jo em nego, a la cadira de rodes s'està més còmode. La Lluna es la meva psicòloga, l'única de l'hospital que m'enten. Ella es aprenent tè 19 anys i també està malalta com jo però es diferent, ella està condemnada a estar al hospital per sempre. M'ha explicat que té els ossos de vidre i això l'impedeix ser ballarina el seu somni. Ara s'ha de conformar en ser la psicòloga dels nens del hospital, cosa que li agrada. Es l'única amiga que he trobat, com ja he dit l'única que m'enten bàsicament perquè quan em vaig despertar del coma després d'aquell accident em vaig quedar muda. Ara només puc escoltar i parlar per signes, els pocs que em se son sufucients per comunicarme amb ella. La Lluna en sap una mica per el seu germà era sordomut va morir l'any passat als 10 anys, mentres jo dormia, no m'ha explicar el perquè. Deixant el tema apart, us explicaré perquè vaig cada dia a visitar a la Lluna, apart de per robar-li les galetes de chocolata. Quan estava dormint, o en coma com li diuen els metges, vaig somiar en un lloc, un mon maravellós on tots els nens i nenes malalts de l'hospital eren lliures, no estaven connectats a màquines, podien sortir i respirar aire lliure. La Lluna era l'única que em creia, ella també avia vist aquell lloc, aquell mon maravellós. La Lluna m'aconsellava que fes amics perquè passaria allà un bon temps, em va dir que em podia presentar a unes "pacients" que ella tenia, la Núria i la Laia. Dos nenes de 12 i 13 anys, elles no s'assemblaven gens a mi, la Núria tenia càncer a la cama, ja havia perdut una i era l'únic que li faltava, que li surtis un tumor a l'altra però ella era forta i valenta. La Laia era tot el contrari tímida i precavuda, ella tenia anorèxia, però molt greu, se li veien els ossos a kilòmetres. La Lluna va pensar que seríem grans amigues, però el que ella no ens va dir va ser que compartíem una cosa en comú...
A la tarda vaig anar a visitar a les noies, només hi havia una, la vaig poder reconèixer per la pèrdua que tenia de cintura cap a vall. La estaven curant, l'infermera era la Llúcia una noia molt maca. Em va deixar passar, la Núria es va negar ja que odiava lo desconegut. La Llúcia li va explicar que jo no mossegava i que no tenia perquè patir. Jo em reia perquè cada vegada que la infermera li feia mal en una ferida ella cridava qualsevol nom de les espies de veritat una seria de dibuixos animats. Al veure que reia em va preguntar -i tu de que et rius?!- jo vaig baixar el cap avergonyida, em va tornar a preguntar amb un to de superioritat. La Llúcia li va explicar que jo no podia parlar, només escoltar. No sè perquè va ser però em va demanar perdo i em va dir que tenia cara de Clover, una de les tres espies de veritat.
Em vaig quedar allà un bon temps per esperar a la Laia, la "Sam" del grup. La Núria i la Laia estaven cansades de no fer res en aquell hospital i volien descobrir coses noves. Quan va arribar la Laia em va sorprendre la seva reacció, es va parar i em va dir -Hola Mila, ja has despertat?- just la Mariona la meva infermera em va venir a buscar i no vem poder parlar més.
Al dia seguent no vaig dubtar en anar a visitar a les meves noves amigues. No sè perquè però tenia un sentiment neguitós, allò que va passar ahir... La Laia em coneixia... vaig pensar que la Lluna li va parlar de mi, del que em va passar. No em volia menjar el cap. Mentres passejava direcció a l'habitació 113, la de les noies vaig fer el que més m'agradava, mirar per les habitacions dels nens i nenes malalts i conèixer les seves històries. Allò em feia reflexionar, només portava desperta dos mesos però a mi em semblaven més, ja que tenia una sensació de conèixer a tots aquells nens i nenes.
Al arribar a l'habitació vaig observar que només estava la Núria, vaig mirar el llit de la Laia i la Núria em va explicar que a la Laia no la deixaven menjar a l'habitació, tenia que anar a un menjador vigilat per infermeres perquè si no no menjava.
La vem esperar les dos a l'habitació, la Núria per matar el temps va treure un llibre que tenia la Laia a la tauleta de nit. Es titulava Wonderland, anava de un món fantàstic on un nen vivia aventures irreals amb dracs i fades. Cada capítol era una historia nova.
Quan va arribar la Laia va malgastar les poques forçes que t'enia per treure-li el llibre de les mans a la Núria, el va obrir i va respirar fons -ufff... sort que encara segueix aqui- uns segons després es va pispar de que em trobava allà, -Hola petita papallona!- em va dir, la Núria li contestà -Cada dia estàs més flipada Laia-. Jo em vaig sorprendre més encara, com sàvia que les papallones m'apasionaven?
Vaig estar allà una bona estona, la Laia m'explicava les seves històries, i la Núria trucs amb la cadira de rodes. Ja era l'hora de dinar i la meva mare em va venir a buscar. Els hi vaig proposar d'anar a fer un passeig per l'hospital després de dinar, a la Núria li va semblar bona idea però la Laia va dir que no la deixarien si no s'ho menjava tot. Doncs, la Núria li va dir que si no s'ho menjava no podia venir, ella va acceptar i va prometre que menjaria.
Ja per la tarda la Núria i jo vem anar a buscar a la Laia al menjador, no ens van deixar entrar perquè la podríem distreure i no menjaria.
Quan va sortir totes tres ens vem dirigir a la 2na planta, la de pediatria. Jo no els hi havia dit perque volia anar a passejar, només era per el simple fet de que m'agradava mirar les altres habitacions. La Núria anava a la seva, cada nen que veia distragut li treia els carmels de mel, eren una carmels que ens donaven, asquerosos, però a ella li agradaven. Deia que millor que allò no trobaríem res a l'hospital, la Laia i jo ens miràvem amb cara de fàstic i rèiem de la sutilesa de la nostra amiga al robar aquells carmels. De mentres la Laia m' explicava cada una de les històries de cada nen que ens trobavem. Vaig deduir que portava molt temps a l'hospital perquè si no, no entenia res...
Passejant ens vem trobar a la Lluna, acabava d'atendre a un nou nen, ens va dir que era un nen especial, li vem preguntar perquè, però ella ens va dir que aquells tipus de persones era millor conèixer-les cara a cara.
Ens va acompanyar a la seva habitació, al entrar la Laia el va saludar -Hola Toni!, que tal l'operació? Estaves molt nerviós l'altre dia... que t'enrrecordes de mi? Soc la Laia- el nen va somriure, era l'únic que podia fer perquè la seva enfermetat li ho impedia, esclerosis múltiple, una enfermetat que et degenera el cos poc a poc. Em va sorprendre que la Laia el conegués perquè la Lluna ens va demanar que l'integressim ja que era nou a l'hospital, però no li vaig donar gaire importància.
La Núria va marxar perquè tenia visita amb la seva doctora, i ja era l'hora de berenar per lo tant van portar a la Laia al menjador. Jo em vaig voler quedar i estar amb en Toni, se'l veia bon noi la veritat. No ens podíem comunicar amb paraules ja que ningun dels dos tenia la sort de poder emetre sons per la boca, però la Lluna ens va deixar una pissara i uns quants jocs per jugar. Vem passar la tarda jugant i parlant per la pissara. La Mariona farta de buscarme em va enviar a l'habitació directa, abans de marxar el Toni em va escriure algo a la pissarra que em va deixar bocabadada, es podia llegir el seguent "Encantat de coneixet en persona papallona!". Un altre cop papallona... tornar a conèixer-me? Ho vaig llegir molts cops perqué la lletra del Toni era com la del metjes. Però cada vegada que ho llegia estava mes segura del que posava.
Aquella nit no vaig poder dormir. Masses coses passaven per el meu cap, papallones, cadires de rodes, llibres amb papers misteriosos... vaig intentar dormir, jo crec q ho vaig conseguir perquè vaig somiar en aquell lloc maravellós, el mateix al que anava quan estava en coma. No hi havien moltes persones aquest cop, només vaig trobar unes nenes i a la Laia, si a la Laia, no sé que feia allà però estava molt excitada, buscava algo, corria i cridava buscant alguna cosa. De cop vaig despertar, vaig saltar del llit d'un salt. No vaig ni poder reaccionar que ja tenia 30 mil infermeres al meu voltant preguntantme que si estava bé. Jo espantada vaig començar a plorar. De cop i volta va entrar la doctora i va fer sortir a tothom. M'ho va explicar tot tranquilament. Un par cardíac em va deixar mitja hora entre la vida i la mort. En coma... un altre cop, tenia por de tornar a estar tant temps en coma, no era una sensació agradable, podies escoltar el que pasava però no fer res per defensarte, ajudar a qui pateix per tu, ni tampoc comunicarte. També tenia por que al despertar no tingues a ningú per ajudarme. De cop una sensació em va recorre el cos, la Laia! La tenia que ajudar a trobar allò. Segons després va arribar la Lluna per petició de la doctora, li vaig demanar que em portes a veure a la Laia però m'ho va negar, primer perquè tenia que descansar, i segon perquè em va dir que poc després de que jo entres en el par cardíac ella es va desmaiar, en ella era normal, però encara no s'havia despertat i allò no era tant normal. Els metges no em van deixar mourem, estava massa nerviosa i em van adormir per que em calmes.
Una veu càlida em va despertar, no sé quina hora era però a través de les persianes es veiem uns petits rajos de llum que il·luminaven l'habitació, devia ser per el mati. La veu que em parlava era la Laia, amb la seva veu encantadora em va dir -Tranquila Mila, ja ho he trobat, la Lluna m'ha dit que em buscaves, ahir estava molt nerviosa ho sento, ara descansa, ja t'ho explicaré tot demà.-
I jo lentament vaig tancar els ulls.
Per mi van ser uns segons els que vaig dormir, per els demés una eternitat. Una infermera em va donar la benvinguda a la realitat, em va explicar que portava dos dies dormint i que tots esperàvem que m'aixeques, que no em podia aixecar en dues setmanes del llit per si un cas, i que tenia visita acumulada dels meus amics. Just van trucar a la porta, era la Lluna, també es veien tres caps rere la porta. -Passeu, ja es desperta, però no la molesteu molt.- després de dir això l'infermera va marchar.
Tots cuatre em rodejaven, ningu sàvia que dir fins que la Núria va disparar una idea; -Laia explicans una de les teves històries siusplau!- la Laia va remugar, la Lluna va aportar que era molt bona idea. El Toni va acabar de convèncer a la Laia amb una de les seves mirades de gosset trist. -D'acord, ho faré per la Mila, es mereix escoltar aquesta.- va dir la Laia. Jo sense saber que passava em vaig acomodar i vaig obrir les orelles.
-04/05/2018 Avui m'he trobat una nena nova, no l'havia vist mai per aqui, té pinta de estar perduda, un sentiment d'empatia em va recórrer el cos. Em vaig dirigir a ella i li vaig dir -Hola petita, tranquila ja estic aqui, soc la Laia. Ara et trobes en un lloc on no estàs ni viva ni morta, no tinguis por de veritat, Nosaltres, tots els nens que veus, per feru mes amistós, li diem Wonderland. Segur que t'agrada aquest lloc, aqui pots estar-hi molt o poc temps, espero que estiguis poc, aquest lloc mola però no per molt temps.- la Laia va parar de llegir i em va preguntar si m'estava agradant, vaig asentir amb el cap i em va dir que escoltes bé perquè em resoldria tots els dubtes, i va continuar llegint
-Van passant els dies i jo sempre em trobo a la Mila, no ho entenc, jo vaig sovint perquè em solo desmaiar però ella sempre està aqui, no serà que... no pot ser... estàra en coma? pobreta no sap el que li espera... crec q el millor es que després quan parli amb la Lluna i ella li digui que parli amb mi li explicaré tot.- la Laia va para uns instants i va seguir -27/09/2019 estic preocupada per la Mila, encara no ha sortit d'aquí i per el que he escoltat no volen segir intentant res per que es desperti. Ella a decidit ser papallona, l'engenc les papallones son molt boniques, al principi la veia volar i ser lliure però cada vegada la veig mes retrocedir a capoll. Ja no vola, ja ha perdut les ganes de ser lliure i despertar.- va parar de llegir i em va mirar als ulls, amb les llàgrimes caient per el seu rostre em va dir -estic molt feliç de que haiguis escapat papallona, ja havia perdut les esperançes, tots les havíem perdut.- la Núria va afegir -et coneixo des de la meva primera operació, tu em vas donar forces per continuar, igual que a tots els que estem aqui.- i va acabar el Toni somrient com ell ho sàvia fer, ell tenia algo especial en la mirada.
No entenia res, la Lluna em va veure la cara de preocupada i es va disposar a explicarmho tot. -Mira Mila, quan una persona està entre la vida i la mort, devatint per poder tornar al seu cos i continuar la seva vida, t'esperes a un lloc que es diu limb, nosaltres li diem Wonderland, perque es un món meravellós on pots ser lliure. Jo quan vaig allà per una operació, com la Núria i el Toni, començo a ballar. El meu somni es ser ballarina i ballar i ballar. La Núria es mor per jugar a futbol i allà ho pot fer. El Toni es feliç com es, però quan es allà li agrada fer amics i parlar amb ells. En canvi tu i la Laia sou àngels, els àngels de la guarda de aquestes animes perdudes, vosaltres us coneixeu molt bé aquell lloc i podeu ajudar a moltes persones. I com vosaltres millons de persones, però elles no ho saven. Sou els únic que ho podeu recordar. Així que et demano que no em prenguis per boja i ajudis a tothom que puguis amb aquest súper poder que tens.- em vaig quedar totalment paralitzada, no s'havia que dir, que fer. Per un moment vaig pensar que m'estaven prenent el pel però no, vaig asentir i acceptar tot el que em van dir.
Des d'aquell dia es un honor visitar Wonderland. Ningú es perdrà mes,p estant jo allà, es difícil quan no els tornes a veure però es el millor per ells, alguns no poden mes i volen cap a dalt fins que ja no els alcançes a veure mes, mai mes. Però al cap i a la fi tot anem a parar al mateix lloc, no es cert?.
