Benvinguda a Loreauville

PRINCIPIS

Fora de casa comença la primavera. Veig com els arbres del pati estan més verds que mai i comencen a florir les flors que té la mare. Miro el calendari i som tres de març. Ahir quan vaig anar al Madyson, la petita botiga de roba al centre de Girona on treballo, em van demanar que no tornés. La feina a baixat i amb les dues treballadores que tenen en fan prou. Així doncs des d'ahir torno estar a l'atur... Quan vaig acabar el cicle d'educació infantil em van prometre que tenia molta sortida però jo encara no ho he vist. Em miro davant del mirall i em fa por el que veig. Dintre de dues setmanes el vint-i-set d'abril serà el meu vint-i-cinquè aniversari. Segurament no en són tants però per una persona que a tornat a viure amb els pares després de tants projectes i que només ha tingut feines precàries i fora de l'àmbit que ha estudiat la veritat que comença a fer pujada. Fa poc mes d'un any que en Biel em va deixar per la Bruna i no he tornat a estar amb ningú més. Cada vegada que vaig a dormir penso amb com va acabar tot i com vaig confiar tot el meu cor a la persona, més ven dit a les persones, equivocades. Encara no hi ha un dia que no recordi la cara que vaig posar allà plantada esperant una resposta.

La mare em crida des de la cuina.

-Ara baixo mare, estava entretinguda amb el mòbil -li responc sense cap ganes de baixar.

Baixo les escales corrents i casi m'entrebanco amb la Dolça, aquesta gata sempre està al mig. La vam acollir fa tres anys i s'ha tornat una bola de pèl blanc que sempre ronda entre cames. Cada nit dorm al meu llit i la mare té molta enveja, per més que la intenta comprar amb premis la Dolça em continua preferint.

Només d'entrar a la cuina sento una olor a brunyols d'anís que envaeix tota la sala. La mare sap que és el meu postra preferit i m'ho ha fet per animar-me, segur que ho aconsegueix. El dolç sempre m'anima quan estic amb les energies tant baixes. Tot i que la mare ha fet els brunyols la cuina està de nou intacta, totes les rajoles blanques brillen i els fogons estan nets. M'assec al tamboret que hi ha davant l'illa on la mare esta acabant de netejar els plats.

-Eliana ahir vam estar parlant amb el pare i tenim una proposta per fer-te -em comenta la mare amb un somriure d'orella a orella.

Vinga, ara els meus pares tenen pena de mi i m'intenten solucionar la vida! Quina victòria Eliana, vint-i-cinc anys i encara et treuen el plat de la taula.

-Recordes la tia àvia del pare que vivia als Estats Units, la senyora Olivia? Doncs ens va deixar el seu terreny a Louisina quan va morir, però mai li hem pensat treure cap profit. La nostra idea seria... Què et semblaria marxar a casa l'Olivia i estudiar anglès durant un temps. Segur que quan tornis la situació està millor i pots trobar feina d'educadora infantil -acaba la mare.

El meu cap està reben molta informació de sobte, jo només havia baixat a esmorzar brunyols i ara la mare em vol fer fora de casa? No entenc res. Sabia que tenien ganes que m'independitzes però amb els estalvis que tinc no em donen per gaire. I ara em vol fora del país?

-Ostres mare, però ja ho heu pensat bé això? Què hi pinto jo als Estats Units, i més a Louisiana? Si com a mínim fos a Nova York o alguna ciutat de Califòrnia, però Louisiana? No se ni col·locar-ho al mapa -li responc ven enfadada.

-Mira Eliana, només és una idea, no cal que em diguis res ara pensa-t'ho. Podràs perfeccionar el teu angles i això sempre és profitós. Mira si vols emportat les fotografies de l'Olivia a l'habitació així coneixeràs el poble i veuràs que té molt d'encant.

-Molt bé mare, molt bé. Me'n vaig a esmorzar a dalt doncs.

Agafo el plat amb tres brunyols, un got de llet i les fotografies sota el braç. Faig malabars per les escales, esquivant a la Dolça i intentant que res em caigui. Ho deixo tot sobre l'escriptori. I obro l'ordinador: