No miris a baix

1.

Recordava a la noia de l'hospital, era una noia de cabell llarg i negre, vestia de negre i era molt pàl·lida, de forma que es veia molt el contrast entre ella i la seva roba. La veritat és que era molt guapa i vestia amb roba cara, però es tenia descuidada, es podia veure com tenia el cabell súper ben cuidat i brillant, i una cara sense ni un gra. Em va fer pena veure-la tan descuidada. Però tampoc va ser gaire millor quan la vaig veure a la festa, la vaig veure de reüll quan anava al bar, estava molt més cuidada però se la veia més trista. No sé ben bé perquè però quan la vaig veure em vaig posar trista de cop, va ser com si recordes totes les coses dolentes de la meva vida.

Estava bastant apagada, i una amiga em va veure i em va preguntar si em trobava bé, vaig dir-li que sí però que havia d'anar al lavabo, allà em vaig trobar un noi. El noi em va dir "Ei guapa, que fas per aquí sola?". En una situació normal l'hauria enviat a la merda però després de tot aquell dia només volia oblidar-me de tot i deixar de ser jo. Despreucupar-me del que pugues passar i ocupar-me del moment. Així que vaig decidir contastar-li" i tu? ". Vam estar una estona parlant fins que em vaig adonar que sino acabava ja la conversa no em deixaria tranquila durant tota la nit. Així que vaig utilitzar l'excusa del bany. Però ja era massa tard. I ell em va començar a demanar el número de telèfon, l'instagram, twitter…  però jo només volia surtir d'allà. Així que m'hi vaig negar i vaig seguir insistint que havia de marxar. Llavors ell em va dir "No em faràs un petó d'acomiadament?". Em vaig començar a posar nerviosa. O sigui si no t'he donat el meu telèfon obviament no et faré un petó. El noi em va agafar de la cintura i em va anar apropant lentament mentre intentava marxar, el noi em va agafar fort amb una mà a la cintura, em va apropar tant que només podia moure el cap, mentre ell m'anava apropant cada cop més va agafar el braç restant per agafar-li la mandíbula i dirigir-me cap on ell volia. Ell em va començar a fer petons pel coll mentre jo seguia intentant marxar, cridant i plorant, fins que ell va agafar la seva mà i la va possar per sota el pantaló. Jo estava molt espantada, només volia desaparèixer, marxar. Va arribar un moment on em vaig posar a hiperventilar, volia cridar, però no em sortia la veu. Vaig tancar els ulls mentres plorava i sense adonar-me'n vaig començar a flotar. Em vaig adonar quan el noi, que flotava per estar massa enganchat a mi, es va posar a cridar. En aquell moment vaig veure que estava passant i em vaig posar molt més nerviosa recordant l'últim cop. Va arribar un moment on el noi no va poder aguantar més i va caure. Jo vaig baixar el cap i em vaig posar més nerviosa. 

Mentres jo em submergia en els meus pensaments, de cop, vaig veure a una noia, era la mateixa que l'altra vegada, la noia de l'hospital! Però... estava plorant... i volant! Era trist mirar-la. Jo estava igual? Estàvem les dues espantades i confuses, jo més que ella. I vaig decidir parlar.

De cop, es va sentir un silenci, i va aparèixer un noi, era un noi alt, de la nostra edat, vestia com qualsevol noi de la nostra edat, tenia el cabell negre i els ulls blaus, però un blau cel d'aquells dies ennuvolats on corre molt de vent, la veritat és que feien por. Ell ens va dir que ens agaféssim a ell i ens va baixar a terra. Llavors agafant-me fort de la mà i agafant també la mà de l'altra noia, es va posar corre i nosaltres el seu darrere. No sabia on ens duia però vaig poder veure com a la noia no li feia gens de gràcia, ella no li mirava mai a la cara, però quan ell no mirava se'l mirava de cap a peus, com si busques alguna cosa.

De cop i volta, vam arribar a un parc que estava als afores del poble, un parc que jo no hi havia anat mai. Estava ple d'arbres però de cop hi havia tot de bancs i una font. En un d'aquells bancs hi havia un noi que portava una gavardina negra d'on li sortien tot de cadenes, portava dos rellotges al braç dret i un a l'esquerra. Tenia els cabells rissats de color castany i els ulls d'un color estrany que no sabria descriure. El noi estava llegint assegut a un banc i quan ens va veure entrar va fer un somriure i va tancar el llibre sense marcar la paguna ni res.

El noi que anava amb nosaltres s'hi va apropar i es va posar a parlar amb ell mentre jo i l'altra noia ens quedàvem més enrere, observant la situació. Llavors un dels nois se'ns va apropar i va dir "Va, seieu, que us hem d'explicar moltes coses." Mentre ens feia un somriure de complicitat.

- D'acord, per on començo... Sóc l'Sky i com heu pogut veure puc volar com vosaltres dos- va dir el noi que ens havia salvat i sense parar ni un segon deia- nosaltres no sabem per què podeu volar però nosaltres venim d'un lloc...- de cop l'altre noi el va parar.

- Millor els hi ensenyem- va dir mentre mirava el noi que s'havia presentat pel nom de Sky. Llavors ens va tornar a mirar i ens va dir- Jo em dic Nalssi, i no sé si us heu adonat però hi ha hagut una part on el temps s'ha parat, ha sigut cosa meva. Puc controlar el temps. - ens ho va dir sense possar-hi gaire importancia.

No m'ho podia creure, que estava passant? O sigui, com? Vaig mirar a l'altra noia i feia la mateixa cara que jo, no ens ho podíem creure, ens havíem quedat callades les dues i ells ens miraven esperant alguna resposta, però no podíem, acabaven de passar moltes coses amb molt poc temps. Llavors l'Sky va dir "Com us dieu? Vau néixer a... aquí?"

- Jo em dic Kya - va dir l'altra noia mentre li tremolava la veu- vaig neixer a Barcelona però ens vam haver de mudar i venir a viure a aquest poble, on ara visc sola.

- Doncs jo sóc l'Alba i segons m’ha explicat ma àvia, vaig néixer a l'únic hospital d'aquest poble - no sé perquè però vaig notar la necessitat d’explicar més- jo mai vaig conèixer a ma mare, va morir en el part, i mon pare va agafar depressió quan ma mare va morir i es va suïcidar quan jo tenia tres anys. - De cop vaig aixecar el cap i els tres m'estaven mirant amb cara de pena. Era el primer cop que ho explicava tot a uns desconeguts, però per algun motiu pensava que hi podia confiar.