Aquesta nota pretén ser una confesió, escric aquí perquè considero insuficients les quatre ratlles que he deixat a l'habitació. Si estàs llegint això significarà que ja no estic aquí. Avui sota les notes de Beethoven he decidit per voluntat pròpia i sense cap mena de coacció externa, posar fi a la meva vida, i ho faig sent plenament conscient que el que suposa això.
La sola idea fa que el meu pols s'acceleri i la sang se'm congeli al pit. Ni tan sols en aquests moments sóc capaç d'aixecar la mirada, tinc por, però la idea d'estar un minut més en aquest món és encara pitjor.
Un món egoista i cruel, i el que és encara pitjor, hipòcrita, un món del qual renego i al qual no vull pertànyer. No, ja no. Vaig ser molt idiota durant tots aquests anys en pensar que existiria un paper per a mi en aquesta pantomima, en aquest esperpent ridícul de societat, que finalment, trobaria el meu lloc en el món, que aconseguiria alçar-me victoriosa i assolir la meta per la qual vaig néixer i per a la que m'he estat preparant durant tota la meva miserable existència.
Vaig confiar amb les persones i se'm va oblidar que en aquest món si dónes la mà t'agafen tot el braç. He dedicat la meva vida completament als altres sense preocupar-me per la meva pròpia felicitat, he tapat la meva infelicitat pels altres i he donat tot el que tenia i més, però a canvi només he rebut incomprensió, menyspreu i la més absoluta i dolorosa ignorància. Ara ja està bé, ja no em queden forces per a seguir.
Tot està fet, tot està preparat, tot s'ha acabat, les llums s'han consumat. És massa tard, no puc guanyar. Aquest cop no em recuperaré. La vida m'ha vençut. A vegades, el geni es torna fosc i se submergeix al pou amarg del cor. Perdono a tot el món i demano perdó a tothom.
Cada matí em desperto sense ganes d'un altre dia. Realment tinc por de dir adéu. Però ja s'ha acabat, la meva vida ha arribat a la seva fi. Estic morta per dintre, estic cansada, estic cada dia de la meva existència vivint al passat. No puc ser feliç en aquest món, per tant, em despedeixo d'aquesta vida.
L'amor i l'amistat són dos camins vedats per a mi, i els meus ulls s'inunden de llàgrimes cada vegada que penso que me n'aniré sense haver conegut a una sola persona amb la qual compartir tot el que porto dins meu ser. Encara que, ara ja no val la pena.
Ara ja és massa tard, però no puc abandonar aquest món amb el meu cor carregat de rancor i frustració. Les meves últimes paraules han de ser d'amor i agraïment, agraïment als meus pares, que m'han estimat. A ells dec tot el que he sigut. Amor, malgrat tot, cap a aquest món que seguirà girant impassible quan tots hàgim desaparegut i en el qual a fi de comptes no sempre vaig ser desgraciada.
He fet tot el que estava a la meva mà, però les coses no han sortit bé, sóc dèbil i no he tingut el coratge necessari per seguir endavant, ja és tard, les forces m'abandonen, la vida se m'escapa. Me'n vaig d'aquest món i me'n vaig sola.
