La història de la meva postguerra

La meva història

Era l'any 1940. La guerra feia un any que havia acabat. Jo tenia tretze anys. Pensava que ja ho havia vist tot, però no, no sabia les coses que m'arribarien a passar. Encara ara quan les recordo m'esgarrifo i prefereixo no pensar-hi més, ja que els horrors que vaig viure aquella època, ningú me'ls faria veure de color rosa, tot ho veia negre. Recordo encara aquells dies quan estava amb la mare, que sempre somreia. No hi havia res que l'impedís per parar de fer-ho.

─Hola mare, veig que vós ja esteu treballant. Voleu que us porti alguna cosa per menjar?

─No filla, estic molt bé. Per cert, has vist el teu pare?

─No, però si voleu l'aniré a buscar.

En aquell precís instant el pare va arribar, trist, cansat, amb una mirada ennuvolada i un rostre pàl·lid, que no era el que jo coneixia, estava trist i li queien llàgrimes dels ulls. I em va abraçar d'una manera que mai oblidaré. Aquella que, per desgràcia meva, va ser l'última.

El pare va anar amb la mare. Jo no entenia el que passava. Mai havia vist el meu pare així. Més tard, la mare va tornar amb el  meu pare al seu costat, tots dos tenien una mirada perduda, la mare ja no era feliç, el seu somriure, la seva cara es van apagar. El meu pare seguia igual.

─Filla, haurem de parlar amb tu...

─Què passa pare? Esteu bé? I vós mare, esteu bé?

─Filla, anem a casa, parlarem més lliurament. Aquí hi ha gent que ens pot sentir.

Aquella era la primera vegada que veia els meus pares així de preocupats, però no podia fer-hi res.

─Recordes aquella vegada que va venir l'alcalde a parlar?

─Sí per què?

─Ens va donar un arxiu, un arxiu molt important. Allà hi ha coses que ningú del poble podria arribar a veure i la veritat que aquell arxiu ha desa paregut del lloc on l'havíem amagat, un lladre ens l'ha robat.

─I que hi havia en aquell arxiu?

─Coses, coses que ningú hauria de saber, si arribés en mans equivocades, mig poble seria mort...

Aquella nit un veí va picar la porta, jo des de les escales anava captant alguna coda d'aquella conversa, i em vaig fer a la idea del que estava buscant, el maleït arxiu.

─Hola, Joan, he rebut l'ordre de destruir l'arxiu.

─Ja t'he dit aquest matí que me l'han robat...

─Tu estàs boig, com pot ser que te l'hagin robat, no pot ser!

─Sí, en aquest poble la gent té molt bona oïda.

─Què li diem al alcalde?

─Què li diem no , que li diràs tu, a mi no m'has vist, adéu!

El descarat d'aquell veí va delatar al meu pare a la policia.

Quan la policia es va assabentar que el meu pare estava al càrrec d'aquell maleït arxiu, es van enfadar molt i van anar a buscar el meu pare l'endemà de la visita d'aquell veí. Quan van arribar a casa anaven armats fins a les dents. Al pit portaven la bandera espanyola i van agafar bruscament al pare pels braços i el van començar a interrogar.

─Señor Juan ¿Usted es el propietario del archivo?

─No señor, yo no soy propietario de ningun archivo...

─Y entonces ¿Estas diciendo que su amable vecino Manuel miente?

─sí, señor!

─¡MIENTE!

Va ser l'última vegada que vaig veure al meu pare. Ell ens enviava cartes en secret, ens explicava tot el que li passava. Encara recordo l'última carta que em va escriure... Deia que no el tornaria a veure més

Filla meva, des de la meva cel·la no se si estem al hivern o a la tardor. Els dies passen a poc a poc, ningú surt viu d'aquí, fa poc un company meu de cel·la el van matar... Ja són poques les esperances que em queden per sortir-ne viu, només et demanaré unes coses abans de morir, cuida a la mare, casa't i fes-me avi, des d'allà on sigui t'ho agrairé molt. T'estimo.

Dies després, va arribar l'alcalde a casa, se'l veia preocupat, i vàrem començar a parlar del meu pare...

─El teu pare, nena, és molt llest se'n sortirà.

─I, vostè què sap, li envia cartes, o què?

─El teu pare és llest i la conducta del seu cap es realment satisfactòria, tinc un espia que m'informa cada dia del que passa, i la veritat marxa bé...

─Vostè no sap res, és a Barcelona!

─Calla, nena descarada! CALLA

Dies després vaig rebre la notícia que el pare va ser afusellat. La mare, molt trista, mai va tornar a somriure. L'alcalde va venir a casa molt avergonyit. Ell havia robat l'arxiu i dies més tard algú del poble el va matar, jo vaig trobar el seu cos i dintre la jaqueta tenia  l'arxiu, com que ningú passava per allà me'l vaig quedar. Quant vaig arribar a casa vaig obrir l'arxiu...

Manel Casa, va matar a dos persones 1938

Pere Pujarcors, va matar a la seva dona 1937

Laura Majarcols, va matar al seu marit 1938

Pol Mata, va matar a tota la seva família 1939

Abel Trofia, va matar al seu veí 1938

Maria Refa, va matar al seu veí 1939... (tot estava escrit igual, persona, delicte i any)

Mig poble havia matat algú. Jo, amb la ràbia al cor, vaig voler entregar l'arxiu, però en l'últim moment, vaig arribar a pensar que si el meu pare havia arribat a donar la vida per guardar-lo, vaig decidir guardar-lo i fins ara el tinc com el tresor més gran del món. I vaig fer realitat el somni del meu pare. Vaig cuidar la mare fins que va morir i he tingut fills.