Qui sap que hagués pogut passar si no hagués sigut tan feble. La mare sempre li ho pregunta quan la va a visitar. Molts dies plora. D'altres només s'enfada amb ella. Personalment, crec que no hauria. La seva filla és una guerrera.
D'ençà que els seus pares es van separar ha estat comportant-se d'una manera rebel. Suposo que això és normal, és el que passa quan ets adolescent i cerques la teva manera de fer saber al mon allò que no t'agrada. Moltes vegades ve gent que s'assembla a ella a l'hospital. Mala sort, assegura tothom extern a qui goso comentar. Mala sort...
Per ella, era molt més que això.
Ara farà un any que el seu pare va marxar de casa. Ho vaig escoltar una vegada que la mare es va posar nostàlgica. Jo era comprovant les seves constants mentre ella parlava. Resulta que el pare és gai.
Suposo que ella es deuria sentir molt sola, que les seves antigues amigues l'abandonarien per no estar al voltant d'una intoxicada amb pare homosexual.
Una vegada va venir una de les seves antigues amigues a veure-la. Anava sola i plorava molt. Era fàcil d'endevinar que ella li tenia veritable estima però tenia por de que la societat l'apartés si volia fer-li costat. Va ser covard per la seva part. Però tampoc la culpo. La pobre nena ha sigut l'única que ha vingut a explicar-li que li sabia greu que estès en coma. Ho sé perquè és l'única nena ben vestida i maquillada que ha passat per la seva habitació des que la vam ingressar.
També ha vingut altra gent. Amics seus de desprès de la separació dels seus pares m'imagino. Aquests anaven tots vestits de negre i portaven diversos forats amb arracades lluents per la cara. M'imagino que ella es va tornar com ells. M'imagino com va deixar enrere la roba a la moda per passar-se a les samarretes negres i els pantalons estripats. Com va provar el seu primer cigarro per oblidar i com provablement se'n va tornar addicta. Em sento pròxima al seu dolor i a les seves pors. Tots tenim pors i records traumàtics. Però és difícil ser homosexual quan no suportes la homosexualitat.
Encara recordo a aquella noia de cabells vermells i mirada freda. Ella sempre la va a visitar i mai diu res. Fins que un dia, la vaig sentir parlar entre plors:
"Aria, si us plau! Això no es culpa teva. El porc del teu pare gai i tu sou diferents! Em penedeixo de no haber't-ho fet entendre. Aria... Saps que jo t'estimo. Saps t'has d'acceptar com ets. Sento haver insistit tan poc en que et quedessis. Aria...torna!"
A partir d'aquell dia no ha tornat a mostrar cap mena de sentiment. Fins ahir.
Jo sóc infermera. He tractat amb molts adolescents ferits de baralles o amb comes etílics. Estic habituada a famílies desfetes i avis malalts. La diferència en aquest cas és que aquesta pacient de cabell blavós la portava a coll una noia amb cabells vermells i mirada freda que no parava de cridar "que fem algo joder!". Mai he sabut com la va trobar ni què va fer ella per quedar congelada entre uns arbustos en ple hivern.
Ja fa tres mesos que és ingressada i la vigilo diàriament. És el meu cas predilecte. Ha passat per diverses operacions i ha sobreviscut quan gairebé era impossible. Potser sona una mica exagerat però per a mi ha succeït així.
Finalment, ahir va despertar. Durant la visita de la seva estimada de cabells vermells i mirada freda.
Ara li estic apunt de portar el sopar i, extraoficialment, m'agradaria preguntar-li sobre la seva experiència personal amb el dolor. Espero que sigui amable amb la seva infermera.
