Ball de màscares.

Tot comença...

Et dono una divertida opció, anem a retornar en el temps. Tirem enrere fins aquell punt en que eres un nen o una nena petits, innocents, somiadors. Ara aquell primer noi o noia aquell amb el que t'agradava més jugar que amb els demés aquell que et feia sentir més feliç que si tinguessis una joguina nova.

Sempre el miraves e innocentment jugaves amb ell per poder estar encara que fos durant un segon més gaudint d'aquella estranya felicitat que et produïa estar prop seu i fugir d'aquella tristesa que encara que petita t'envaïa quan el tenies lluny.

Aquelles tardes jugant al carrer. Cada segon en que tu corries darrera seu i ell somreia cridant :''No m'atraparàs!''. Cada cop que et despistaves o per simple patositat queies a terra i et feies mal als genolls i començaves a plorar i a plorar. Fins que una mà t'alçava i et dona forces per seguir endavant. Una simple mà i un somriure era tot el que necessitaves.

Desprès de molt de temps corrents, de caure milers i milers de vegades, al final aconseguies atrapar-lo. Veies com ell somreia i sens adonar-vos estàveu massa aprop l'un del altre. I com a petits científics fèieu el vostre primer gran descobriment, acostàveu els vostres llavis i descobríeu una sensació que al principi era agradable i que poc a poc s'enfortia creant un vincle màgic. Un vincle que en pocs segons desapareixeria i potser mai més no tornaríeu a sentir. Perquè és, si el que Rodoreda deia era veritat, impossible tornar a ser feliç aparti dels 14 anys i la màgia va lligada a una felicitat que tots fa molt que vam deixar enrere.

Els llavis és separen i tu corres amb els teus pares dius adéu amb la mà i somrius pensant amb l'especial que a sigut aquell moment.

Fem un petit salt! Ara en tens 16, ja saps el que significa enamorar-se, i estas desitjosa de tastar-lo. Vols veure com, davant dels teus ulls, una a una totes les coses que portes veien a la televisió a llibres a tot arreu és tornen veritat. Busques el teu príncep blau, com un xaiet esperant ser caçat pel llop.

I tu ho saps i tens les urpes preparades.

Ara os parlaré una mica més de mi no puc generalitzar en aquest moment, però en el fons aquesta és la meva història i no la teva.

No recordo la meva edat, normalment no sóc massa bona recordant números. En aquella epoca era el perfecte exemple de Betty la fea, encarà somiava amb aquells dies d'infancia i amb tota aquella màgia. Encarà creia que per algun lloc hi havi algu capaç de llegirme tots i cadascun dels meus pensaments.

Algù que somrient em diria: T'estimo, i no estaràs mai més sola.

Somiava amb aquest noi cada nit. I entre un de tants et vaig escollir a tu. El Jordi era un noi del mateix grup d'amics, era raro. Cosa que deseguida em feia pensar: Com jo!

Em passava hores jugant amb ell, mirant-lo i somiant amb cada cop que les nostres mirades és creuaven. No vaig raonar massa bè, que si em passava tota l'estona mirant-lo obiament algun cop ell miraria. Però per mi en aquell moment cada cop que creuavem les nostres mirades era un moment màgic, en que el temps parava nomès per nosaltres dos.

Si ho admeto, arrivava a extrems inexistetents imaginat trobades romantique entre éll i jo però en aquella época....Sempre m'havia amagat en els contes de fades i mai havia après a conviure amb la resta de nens i nenes, no m'agradaven especialment les nines ni jugar a la pilota. Recordo un cop... No digueu res d'això que ens coneixem, eee...

De petita cada cop que sortia al pati tirava el meu suc al plataner que hi havia al centre del patí. Les profesores em renyaven i em castigaven, deien que el suc era per mi i no per l'arbre. Desprès es van pensar que simplement ho feia per molestar aixi que no em deixaven sortir al pati fins que m'hagues vegut el meu suc. Ara os pregunto perquè ho feia aixo?