Aquest conte té un final incert, perquè la llengua encara és viva, però es fa petita; els seus amics l'abandonen una mica més cada dia...

«Així que ara, Francis, medita bé les teues paraules. Probablement, seran les últimes.» El regne de Daura és una utopia. En ell no hi tenen cabuda la pobresa ni la misèria; les seues gents nèixen, viuen i moren amb dignitat, i l'ombra de la guerra ja fa molt de temps que va desaparèixer dels seus cors. La integritat moral dels seus monarques garanteix que a tots els àmbits de la societat dauriana les coses sempre funcionen com cal. Això no obstant, fins i tot en un lloc així la maldat i la cobdícia aconsegueixen germinar i obrir-se pas entre els gruixuts murs del Palau. La vespra de la seua coronació, el legítim hereu de Daura, Francis, és segrestat i enviat a la mort per ordre del seu germà major, Royke, qui malgrat ser el primogènit mai ha tingut la possibilitat d'aspirar a succeïr el rei Theo. Contra tot pronòstic, Francis sobreviu, però de seguida s'adona que tornar a casa i recuperar el que li pertany no serà una qüestió senzilla. Atrapat en un laberint de túnels subterranis, el jove príncep haurà d'emprendre un viatge incert per tal de trobar una eixida a l'exterior... Si és que en algun moment n'hi ha hagut alguna. 👑 Quins elements trobaràs a L'hereu? 👑 drames familiars | friends to lovers | intrigues reials | amistat | amor | guerres civils | representació LGTB+ | salut mental | supervivència © M. C. Oller, 2023, 2024 © Tots els drets reservats. Obra registrada en SafeCreative. Prohibida la seua reproducció i/o adaptació, total o parcial, a través de qualsevol mitjà, físic, electrònic o digital, sense el permís escrit de l'autora. Coberta creada amb recursos gratuïts i d'ús lliure no comercial de Canva. No IA.

És un recull de sonets escrits mentre viatjo amb tren. El vaig escriure entre finals del 2019 i principis del 2020, si bé l'he modificat l'estiu del 2024 barrejant poemes del recull original amb poemes més recents. Safe Creative registration code: 2504171491547

En un món fragmentat, una guerra centenària s'acosta al seu final. Mentre Nhoma i les seves filles de Jhala intenten salvaguardar documents antics que poden canviar el curs de la història així com les seves pròpies vides, la general Nikudu de Cirakai busca un final radical: eliminar tota la població de Jhala per evitar futurs conflictes. En aquest context, el descobriment d'un imperi a l'ombra emergeix com una amenaça potencial, capaç d'acabar amb Jhala i Cirakai al mateix temps. La tensió es dispara en aquest moment crític, mentre les forces enfrontades s'encaminen cap a una confrontació decisiva.

L'Agma entra a la sala del tro i les passes de la pota de fusta ressonen per tot arreu. Deixa el cap de la seva última presa sobre de la taula de la reina i cobra la seva recompensa. Està disposada a deixar de fer de caçadora per dedicar-se a la seva família, però la reina no hi està d'acord. Enviarà a l'Agma al Bosc de les Bèl·lues a solucionar un últim afer. Si s'hi nega, podria no tornar a veure a la seva germana. La Gen està cansada de veure com desapareixen els nens i nenes del seu poble. L'últim en desaparèixer va ser el seu germà i no està disposada a esperar a ser la següent. Agafarà la motxilla i, sense esperar el permís de ningú, s'endinsarà al bosc de les Bèl·lues per anar a buscar-los. Però el bosc és refugi de moltes bèsties i animals fantàstics que no es pot ni imaginar. Tothom sap que ningú que hagi entrat en aquest bosc n'ha tornat i, els que n'han tornat, ho havien perdut tot entre els arbres.

Al centre de la cova, a l'altre cantó del foc, hi havia un home fort i bru amb una llarga cabellera ondulada. El foc arrencava reflexos rogencs als seus ulls foscos, que van clavar-se en la princesa. Rere seu, s'apilava una muntanya de monedes, objectes fabricats amb or i argent i pedres precioses. La princesa va acostar-se al foc.

<<Tant de bo les puntades de peu que de vegades em clava no siguin la profecia dels cops que clavarà quan surti de mi i creixi prou per donar guerra.>> Un cop vaig obrir-li la cella a un noi amb un projectil especialment ben dirigit. La sang rajava i rajava. Em vaig disculpar, vaig ajudar-lo a parar l'hemorràgia i a trucar la seva mare. Però amb prou feines podia contenir el somriure que em tibava els llavis. Un cop vaig fondre unes vambes dintre el forn. Mai m'ha agradat dur sabates.

El poeta va cloure els ulls i va cercar al seu interior. Els sentiments tronaven a les agitades aigües del seu cor. Com transmetre'ls a la ploma? Com transformar-los en paraules, en versos que transmetessin la magnitud de les seves emocions, la brutal punyalada del desamor, les il•lusions ofegades... Oh, sí. Ploma, tinta negra com un mal presagi... Aquest conte ha rebut el segon premi de la Vª edició del concurs de contes fantàstics de Sant Joan les Fonts.

Els seus ulls queden enfosquits per la llum argentada que brolla del seu front, i el fantasma d'unes ales d'acolorides plomes emmarca la seva atractiva figura. Massa atractiva. Els seus ulls, del color del foc, cremen. Són de foc. I no només els ulls: sota el glamur de la seva pell sorrenca dansen flames. Tot ell és una foguera sense fum. -No sabia que les dones d'aigua rentessin la roba en bugaderies autoservei. -No em diguis dona d'aigua, djinn. Una criatura antiga i gloriosa. Una criatura errant i poderosa. L'atzar farà que els seus camins es creuin en el lloc més immpensable.

Què passaria si a una persona li haguessin fet tant de mal que volgués destruir completament la humanitat? Us deixo amb "Sola", gaudiu-ne. (Relat breu) (Fotografia de portada: IA)