En un futur on els homes han estat erradicats, neix en Noah, qui haurà d'aprendre a sobreviure i a desxifrar els secrets que els han estat amagats tota la seva vida amb l'ajuda de la seva única amiga. Ho aconseguiran? [Provisional]

Un nou veí, una nova passió, un nou món.

El Llarg Hivern està a punt de començar a les terres de Mehn, l'únic país situat al Cercle de Gel. Un grup d'exploradors i un misteriós estranger tornen a Tharn, la capital, després d'haver passar l'estiu recol·lectant provisions per l'hivern. El que no saben és que Mehn està a punt de canviar de soca-rel, molt abans del que es pensen.

Antie era una formiga, simplement una formiga. Cos negre, sis potes i unes antenes esquelètiques. Totes les formigues eren iguals, com les llaunes de cocacola al eixir de la fàbrica o com les sabates de una gran sabateria. ‎ Durant els primers cinc anys de la seva vida, s'educaven a l'escola de formigues, on aprenien des de moure's fins a saber distingir un gra d' arrós a un gra de sèsam. Passats aquests cinc anys, estaven dos anys preparant-se per a les misions exteriors i entrenant-se fisicament per a recorrer metres i metres en busca de aliment per a sobreviure a l'hivern. I la resta de la seva vida la passaven lluitant per la subsistencia del formiguer. Antie era una formiga normal, molt normal, mega normal, excepte un cirscuntancia, que no tenia pares. Ambdos es van morir en una missió alimenticia al exterior del formiguer. Antie no sabia que els havia pasat, a qualsevol formiga que li ho preguntava no li ho volia dir. Ja s'havien esgotat tots els seus esforços per preguntar-ho, els seus pares s'havien mort i ja està. Però sempre havia tingut ganes d'averiguar-ho. Durant el que portava de vida, una il·lusió de descobrir com i perque es van morir els seus pares li acaparava cada segon, no s'havia perque, pero la tenia.

La Kira i L'Alex están estiuejant a Suècia quan l'Alex comença a sentir una veu desconeguda misteriosa que l'emporta a una gran aventura...

Fa molt i molt de temps, en un país molt llunyà... Probablement espereu que comenci aquest conte de fades amb la típica frase que t'explicaven quan eres petit. Però aquest no és exactament un conte de fades, i tampoc no va passar fa molt de temps en un país molt llunyà.

Aquells que pensin que un món sense horitzó no pot existir s'equivoquen. Jo el vaig veure i hi vaig viure, i per això us vull explicar una història. És la meva història, i és una història més vella que el món mateix. És la història que explica com s'arriba al món sense horitzó.

Ell era el vent que acaronava les branques, jugant a fer ballar les fulles una dansa hipnòtica, constant i misteriosa; però també era el vent rabiós, ferotge i violent que sacsejava les copes dels arbres amb força i feia defallir les arrels dels més dèbils que expiraven lentament. Ell era el foc que habitava als cossos de cada ésser fent-los càlids al tacte, fent-los vius; però també el foc que els abandonava a la seva sort, refredant-los i fent-los sucumbir al buit. Ell era l'aigua que corria alegre per les pedres, els explicava històries d'indrets llunyans d'on provenia i despertava en cada una d'elles els colors que un dia s'hi havien adormit; però també era l'aigua desbordada, fora de control, destructora, que feia colpejar els cossos a les pedres que, silencioses, sentien com perdien l'alè, agonitzant. Ell era la terra fèrtil que feia créixer la vida cantant llargues cançons de dies pròspers, convertint cada dia en una sorpresa en el paisatge; però també era la terra que tremolava, que feia retòrcer les entranyes del món i xisclar l'equilibri de qui tothom parlava. En ell existia la més gran contradicció, i això el convertia en un ésser solitari i terrible alhora que l'ésser més pacífic i savi que existia a la capa de la terra. Voleu saber qui és? Sou capaços d'aventurar-vos als racons més foscos i buits del bosc? Us hi convido, seguiu-me.

Em dic Laura. Tinc problemes familiars, a l'insti i arreu on vagi. Sóc tot el que se'n diu "una noia normal"; Tinc cabells i ulls marrons, no sóc ni alta ni baixa, ni prima ni grassa... A part d'això sóc la "rara" de l'escola, perquè m'encanta llegir i aprendre coses noves, mentre les altres noies de la meva edat prefereixen passar les tardes amb nois, en comptes de fer alguna cosa de profit. De vegades m'agradaria ser com elles perquè tenen una vida fàcil, amb els típics problemes d'una adolescent, en canvi la meva no és així. Tinc 16 anys, encara que tinc les responsabilitats d'una persona adulta. Encara tinc esperances de fer el meu somni realitat de ser escriptora i que la meva vida canvii, tot i que ja se m'estan acabant...

#1 a FANTASIA en CATALÀ 💪 #5 a AMOR #3 a CATALÀ #4 a ADOLESCENTS Gràcies majikkians i majikkianes 💚 ...................................................................... La Maggie és una noia de quinze anys que viu a un poblet amb vistes al mar i amb les muntanyes darrera. Els seus pares van morir en un accident de cotxe ja fa vuit mesos i desde ençà s'està amb la seva àvia Anelisa. El que no sap, és que en el seu setzé aniversari succeirá una cosa increïble. El que passarà és que se li obriran les portes al món de la màgia. "- Maggie, bonica, vine aquí. Saps perquè els teus pares et van dir Maggie? - em va dir l'àvia. - Doncs suposo que perquè la mare del pare és deia així. - vaig contestar, sense saber on volia anar a parar. - Bé, en part sí, però d'on era el teu pare? I la teva mare? - em segueix preguntan. - Emm... El pare era d'Alemanya i la mare de França. Que hi té a veure això? - Tot, petita, tot. El teu nom serà la clau per a la porta. Tant sols espera-la. Ella vindrà cap a tú d'aqui poc."