Abansdeconeixet Stories

Diuen que el destí troba maneres estranyes d'unir les persones. De vegades utilitza una mirada fugaç en una estació de tren, d'altres, una conversa inesperada a una cafeteria. Però hi ha ocasions en què obra en silenci, sense que ningú ho percebi, teixint fils invisibles molt abans que dues ànimes arribin a conèixer-se. Aquesta és una de les històries. Un fred matí de tardor, l'Ivan caminava pels carrers de Santa Perpètua de Mogoda amb la tranquil·litat de qui creu que serà un dia qualsevol. Havia acabat algunes gestions i, abans de tornar a casa, va decidir acostar-se a una unitat mòbil de donació de sang instal·lada a la plaça Nova. No era la primera vegada que feia, tampoc no esperava rebre res a canvi. Per ell era un gest senzill, una petita manera d'ajudar a algú desconegut. Res més. Mentre emplenava el qüestionari i esperava el seu torn, ignorava del tot que, amb prou feines uns quilòmetres de distància, a Sabadell, una noia lluitava per recuperar allò que tots donem per fet: la vida. La Queta, feia diverses hores que estava ingressada. El so constant dels monitors trencava el silenci de l'habitació de l'hospital. La seva mare estava asseguda al costat del llit, aferrant-se a l'esperança. El pare observava per la finestra sense trobar respostes. Els metges treballaven amb rapidesa. Necessitaven sang. Necessitaven temps. Necessitaven un petit miracle. I el destí estava a punt de concedir-los un. A mig matí, una bossa transparent va començar a omplir-se lentament amb la sang de l'Ivan. Gota a gota, sense presses, sense cerimònies. Sense que ell pogués imaginar-se que cadascuna d'aquelles gotes iniciava un viatge extraordinari. Perquè algunes històries comencen amb una carta. Altres, amb una trucada. La seva va començar dins aquella bossa. perquè algunes històries d'amor comencen molt abans de la primera trobada. Molt abans de la primera paraula. Molt abans de la primera mirada. De vegades comencen