Per Cert...

Era molt tard però en Matt no podia dormir. Estava estirat al seu llit en la penombra de la seva
habitació envoltat de les cares dels seus ídols estàtiques i excessivament
retocades que vivien en els pòsters que empaperaven les parets de la seva
cambra. Lluny, molt lluny d’on era es trobava la lluna que no deixava de mirar
pensant en la seva mísera existència.

De sobte, quelcom sota el seu cap es va posar a vibrar. Sorprès, en Matt, va treure el telèfon mòbil
que seguia movent-se insistent  i el va despenjar sense saber qui esperava resposta a l’altre costat de la línia. Una veu dolça i suau s’adreçava a ell. La veu es deia Míriam i era una noia que no
recordava conèixer. Necessitava trobar-se amb en Matt i ell no
tenia res a fer, així que, va acceptar la sobtada invitació.

La vida d’en Matt havia canviat molt en el darrer any. No feia massa que era un estudiant normal
a la Universitat de Houston, sortia de festa sovint i el seu grup de música
estava en alça. Ara, estava sol. El seu grup havia desaparegut i tota la seva
feina d’un any que no oblidaria mai es va esfumar amb el fum del darrer local
on van tocar. Malgastava la seva vida buscant nous horitzons i bevent en tuguris
envoltat de borratxos i alguna que altra noia que sempre l’acompanyava.
Definitivament, la seva vida s’havia convertit en la d’una estrella de rock el
decadència: Sexe fred, música depriment i sense sentit i una feina estúpida que
no l’omplia. Aquella trucada va suposar un raig de llum en la seva trista i
agobiant monotonia.

 

Feia tard. Definitivament, faria tard. Altre com s’havia adormit. Massa estona mirant la
lluna sense saber que fer feia que cada dia, en Matt, s’adormís. Eren les dotze
del migdia i en un parell d’hores havia quedat amb la Míriam. Per arribar-hi,
havia de conduir amb el seu Cadillac una hora i mitja i encara s’havia de llevar i trobar la roba que seguia tirada pel seu pis. A més a més, s’havia de pentinar. Mai sortia de casa sense un tupè
impecable.