Anastàsia

Fa molt de temps (els dilluns compten com a segles), en una petita ciutat anomenada 'Dionia', hi havia una noia malparida que es deia 'Anastàsia 2nda del Carmen Rocío Clito Ruiz'. Aquella malparida era jo, però millor digueu-me Anastàsia millor.
Visc a Dionia des del 2013, quan els meus pares i jo ens vam mudar. Tenia un germà, però el van atropellar un dia, potser s'ho mereixia... Sí, em queia molt malament, però això és la vida i la vida no és perfecta. Ell era en Toni, un nen de 13 quan va morir -jo en tenia 8 i era el meu germà gran- i sempre em tractava molt malament. Em ficava el seu cul a la meva cara s'asseia a sobre, i a sobre, es tirava pets quan ho feia. Però també quan no ho feia, a totes hores. Era un horror! I no et pensis que eren pets de princesa, no... Eren d'home fracassat de 40 anys que és molt brut i brusc i s'alimenta a partir de Cheetos i porqueries fastigoses.

A l'escola em fan bullying perquè tinc obesitat mòrbida i amb prou forces puc caminar. Mai he aprovat Educació Física en ma vida, sempre ho he suspès amb molt males notes. Em diuen "porca senglara"... són tant estúpids que no saben que "sanglara" no és cap paraula...
Des de quart de primària que no he tornat a treure bones notes, la papada no em deixa estudiar. Vaig començar a menjar aperitius, snaks, i tota la pesca des del coronavirus, per curar la depressió... I bé, no he parat de menjar. No puc sobreviure ni 10 minuts sense la meva estimada llonganissa, és la meva estimada.
De gran vull ser catadora de carn, i seguir menjant tot el dia, però cobrant.
La veritat és que peso com el meu pare... però allò no importa, oi? És a dir, l'important és el de dintre...

Us vull parlar del meu dia a dia a l'escola, sereu com el meu diari i... sereu els únics que m'escoltareu... bé, em llegireu.