Quan floreixin les paraules

Hi ha històries d'amor que cremen com un estiu a ple sol: breus, ardents, impossibles d'oblidar. I n'hi ha d'altres que neixen com la brisa suau d'un capvespre, gairebé imperceptibles, però que van calant dins fins a quedar-s'hi per sempre. Aquesta és una d'aquelles històries.

No és una llegenda. No és una faula. No és perfecta, ni falta que fa. És la història de dos desconeguts que es van trobar en el lloc menys esperat, en el moment menys adequat -o potser just en el més adequat, segons com es miri. Ell fugia de tot, ella esperava alguna cosa sense saber exactament què. Junts, van descobrir que l'amor no sempre arriba com un terratrèmol. A vegades, és només una paraula tímida, un gest petit, un silenci compartit.

Potser no et canviarà la vida, aquesta història, però si tanques els ulls mentre la llegeixes, potser sentiràs una mica del que ells van sentir. I amb una mica de sort, t'enamoraràs també tu -potser no d'ells, però sí de la idea que encara hi ha amors que comencen lentament... i mai no s'acaben del tot