I sí, em fa mal. Em fa mal el que m'ha dit però mai ho sabrà, així que el meu rostre neutre es congela, sense deixar a la vista cap emoció. I ara, ja no hi ha ràbia dins meu. La tristesa comença a córrer per les meves venes, i els ulls comencen a aclucar-se. Intento mantenir-me desperta, però, en un món com aquest, l'únic que vull és dormir.
Join the largest storytelling communityGet personalized story recommendations, save your favourites to your library, and comment and vote to grow your community.
A veces el destino suele ser cruel.
A veces la herida duele tanto, que no podemos respirar.
Si bien, mi destino es incierto, sé que no mejorará. Y lo que sí es cierto, es que duele saberme mundana.
Terriblemente humana...