La teva prioritat en l'amor.

Anys d'una adolescenia enrredada en un caos de soletat on imagines que domines l'amor, i que de cada persona en treus l'única essència que realment necessecites per acabar de complementar-te. Somies en que ho tenies, i açò et feia més feliç que no esforçar-te perquè passes fora del teu cap. Però de repent, caus a la realitat i veus que l'amor l'interpretaves com un físic imperemable que et feia somiar amb moments perfectes davant la societat. I com si et volguessin canviar d'idea, apareix per casualiat en la teva vida algú amb qui no havies imaginat. Algú qui t'ensenya que no és tan absurd deixar de fixar-te amb el físic, perquè una personalitat t'enamori. Amb el pas del temps i sense l'obseció per demostrar res a la societat, te'n adones que els teus sentiments s'interposen davant tothom i que aquella persona t'ha fet sentir com si fossis la seva únia prioritat. T'ha fet sentir com ningú altre, però que aquell temps ha fuit i de la manera més brusca et crida que, com sempre, no seras tu qui marqui el temps.