És trist haver de deixar-ho tot per amagar un secret. Sense amics, sense parella, sense pares, sense gent en qui confiar, sola. Ho he tingut que deixar-ho escapar per protegir-me. Era la única solució.
No se que se suposa que he de fer, que he de intentar per a solucionar-ho tot. Per a que torni a ser com abans. Però ell se'n va anar i em va diexar a mi al càrrec. Secrets, mentires, traïcions. Això és el meu dia a dia, i no ho soporto més.
–Em pots contar el que sigui. Ho saps, veritat?–i ara com li dic? No ho se, improvitzaré, perquè no el vull perdre i l'estimo de veritat, però no puc.
–La veritat es que és l'únic que no et puc dir. Ho sento.
No puc agunatar les llàgrimes i ja les noto com començen a vessar per les meves galtes. I noto uns dits que me les torquen.
–Encara que no m'ho puguis dir et continuaré estimant per sempre més. T'ho prometo–i uns braços m'envolten tot el cos. Calents.
–T'estimo.
