Pulseres

Capítol 1. El campament

-Pau baixa ja que arribaràs tard!- va cridar la meva mare des del pis de baix amb urgència.

Us poso amb context: d'aquí a una hora i mitja hores haig de pujar a un autocar que em portarà a un campament d'estiu però encara no he fet la maleta i de casa meva a des d'on surt l'autocar hi ha una hora.

Corrents (però no amb masses ganes) vaig posar tota la roba sense plegar dins la motxilla i tot el que necessitava sense cap mena d'ordre.

-Ara va!- vaig cridar sense massa entusiasme.

La veritat és que no tenia gens de ganes de anar a el campament d'estiu, l'únic que farem serà suar i fer esport amb un munt de gent aburrida, durant tres setmanes, TRES TRISTES I SUOSES SETMANES! I no es poden portar mòbils! L'unic en el que podre refugiar-me sera en un trist MP3. 

-Pau baixa ja que perdràs l'autocar!- la meva mare insistia des del rabador.

Però per desgràcia meva ja estava tot pagat i els meus pares no em deixaven quedar-me a casa. Tenia les esperances de poder colar algun amic per no aburrir-me, però tots tenien plans. Trista la meva vida. 

En fi, vaig agafar la motxilla penjant-me només una anella a l'espatlla drerta i vaig sortir de l'habitació. 

De camí cap a baix vaig veure les meves germanes que discutien per una serie. És injust que elles no hi hagin d'anar! Però la petita no te l'edat per poder anar-hi i la gran estara dos setmanes fora amb les seves amigues. Per què sóc l'únic que no pot fer el que vol? 

Deixant-me de queixes mentals vaig sortir de casa i em vaig dirigir al cotxe, la meva mare ja m'esperava allà. Vaig seure al seient de l'acompanyant i em vaig posar els auriculars, deixant-me submergir dins la gran canço "Holiday" de "Green Day". 

-I beg to dream and differ from the hollow lies, this is the dawning of the rest of our lives...

El temps per desgracia va passar volant i al cap de molt poc ja em trobava a on esperava l'autocar. Vaig dir adèu a la meva mare i vaig sortir del cotxe, encara tenia l'esperança de poder escapar-me abans que notesin que no era allà, però després em cauria un castig de per vida. Descartant rapidament l'ideea vaig dirigir-me cap a el vehicle. 

-Molt bé.- va dir un monitor quan li vaig dir qui era al pujar.- Ves fins al fons i seu a l'últim seient lliure que trobis. 

Vaig assentir sense ganes, les poques persones que hi havia al meu voltant semblaven feliçes d'estar allà i parlaven amb els del costat o de davant. Quan vaig veure un seient buit vaig seure al de més aprop de la finestra i em vaig posar els auriculars per segona vegada consecutiva només en dues hores, aquest cop sonava "Wake Me Up When September Ends". 

-Hola!- va dir un noi d'aspecte alt i fornit tocant-me l'espatlla i seient al meu costat. 

-Hola.- vaig remugar de tornada. 

-Deixem endevinar. A tu també tan obligat venir.- va somriure ell. 

-Com ho saps?- vaig dir sorpres. 

-Perque tens la mateixa cara que jo. Per cert em dic Dani. 

-Pau.- vaig mig somriure. 

Al final ell va aconseguir que em tregues els auriculars i parles o més ben dit em queixes amb ell de la trista vida del germa mitja. Teniem coses en comú, com el gran fanatisme per dormir o uns pares que ens obligaven a fer coses. 

-Bon dia a tothom!- va dir un monitor quan vam arribar. 

-No és un bon dia.- vaig murmurar al Dani provocant que ell rigues.