Quantic love

Angelina

La carretera que donava al CERN s'acabava en una casa de vigilància. En un edifici annex havia de recollir l'acreditació que em permetria passar el control de seguretat.

Em va rebre una funcionària d'aspecte soviètic amb cara de pocs amics. Estava darrere d'un taulell decorat amb plantes de plàstic del qual sobresortia una pantalla d'ordinador.

Xampurrejant en francès, vaig aconseguir explicar-li l'objectiu de la meva visita i em va fer una fotografia amb la seva webcam. Malauradament, hauria de lluir aquella instantània en la qual sortia horrorosa amb el meu badge -el passi d'acreditació- durant tota la meva estada al CERN.

Després de donar-me una carpeta amb l'assegurança mèdica i el contracte temporal, em va oferir un mapa amb tots els edificis que formaven el complex del laboratori. Em va sorprendre que fos tant enorme, si bé era constituït per una infinitat de petits blocs.

- Aquí és on t'allotjaràs: edifici 4, porta esquerra. En aquesta residència s'allotgen també els estudiants d'estiu.

《Genial!》, vaig pensar de seguida. 《Si més no, hi haurà gent jove.》

Li vaig agrair amablement totes les indicacions que m'havia donat i vaig sortir com un llamp.

Maleït sigui. Havia començat a ploure. Em vaig cobrir el cap amb la carpeta mentre em dirigia al control de seguretat a l'aire lliure. Avergonyida, vaig ensenyar l'acreditació amb la meva pitjor fotografia fins llavors. 

Els agents de seguretat van parlar entre ells en un francès massa rapit perquè els entengués. Estava convençuda que es reien de la meva foto, ja que em van saludar entre somriures i em van deixar passar.

No vaig trigar a arribar a la porta de la meva residència, on em van rebre un munt de bicicletes velles i rovellades. Cap no tenia forrellat i eren totes iguals, amb un petit logo del CERN al parafangs.

Em vaig preguntar si en podria manllevar una per escapar-me a Ginebra, a pocs quilòmetres d'allà. Això si parava de ploure en algun moment, és clar.

El lleig i antiquat edifici de formigó em va decebre. M'esperava unes instal·lacions més modernes, fins i tot futuristes. Al capdavall em trobava al laboratori de recerca més notable del món.

Una vegada al tercer pis, no em va costar trobar l'habitació que m'havien assignat, la 317. Podia sentir música enfadosa a través de la porta, la qual cosa significava que la meva companya d'habitació era dins. Vaig trucar i vaig esperar, però no em va contestar ningú, de manera que vaig decidir entrar amb la meva pròpia clau.

La música sortia d'un Mac que hi havia en un dels dos escriptoris de l'habitació. Era prou àmplia per a dues persones, però la meva companya no semblava opinar el mateix. Vaig trobar uns sostenidors negres de puntes al terra, al costat de dos mitjons bruts. Hi havia dos llits arrambats a les parets laterals de l'estança. L'un estava completament desfet i l'altre servia d'armari horitzontal per a un munt de roba desordenada.

Em vaig quedar palplantada al mig de la cambra, sense saber exactament on col·locar la meva petita maleta. No disposava de gaire roba, però no disposava de gaire roba, però havia d'esperar a que la meva companya tragués els seus vestits del meu llit per instal·lar-me.

Vaig agafar una llibreta del seu escriptori que sobresortia entre els papers plens d'apunts i de fórmules. Vaig poder veure que hi havia escrit el seu nom en una cal·ligrafia perfecta: Angelina.

Just aleshores la porta del bany es va obrir de cop i em vaig sobresaltar. Una noia completament despullada i mullada de cap a peus em va increpar:

- Es pot saber què cony fas amb les meves coses? -va cridar mentre m'arrencava la llibreta de les mans.

Em va mirar de dalt a baix amb meyspreu abans d'afegir: