Confinar: Tancar o obligar (algú) a romandre dins un espai limitat.
Si, pot ser un espai limitat, però, un espai físic limitat obre un forat gegant a un espai espiritual.
Pot ser mai havíem tingut tant temps per mirar-nos, per escoltar-nos de veritat (ni a nosaltres mateixos/es ni amb els que convivim), per canalitzar la ràbia que comporta estar tancats només pel fet de saber que no podem sortir…
Doncs jo estic fent plans, no els plans als que estava acostumada, no, plans de portes cap a dins, plans de pell endins.
Planejo trobar racons a casa meva per escoltar les meves emocions, aquests dies les sento una mica revoltes. Planejo estonetes amb les meves nenes, que m'estan demostrant la fortalesa que tenen i la gran comprensió i maduresa que hi cap en les seves ments. Planejo què puc fer amb el meu company quan arribi de la feina. Planejo organització a casa fins l'hora d'anar a dormir. Planejo què puc planejar per manegar la situació i tot planejant, pot ser, m'estic descuidant de viure, simplement viure. Pot ser vull fer tantes coses que la saturació m'ofega més que l'espai limitat.
Ara sec al llit, cames estirades, un peu a sobre de l'altre. Respiro conscientment, sento com entra l'aire i el torno de volta i penso: Vols dir que saps aprofitar el temps? Sents que a tothom aquest dies els hi sobra i a tu se't fa fosc en un sospir amb una sensació de buidor creient que podria haver fet alguna cosa més…
Doncs després d'aquesta reflexió crec que sóc inconformista per naturalesa. Quan no tinc tant temps em queixo perquè em falta, quan tinc molt temps em queixo per creure que no l'utilitzo bé… però després d'aquesta altra reflexió penso: Saps en realitat què és el temps i qui ha de decidir si està o no està ben usat?
Això em fa arribar a una conclusió: sento emocions boniques cada dia. També sento pena, ràbia, enfado… cada dia (que em fa valorar les emocions boniques com a més boniques). Llavors miro al meu voltant i veig la meva llar, la meva llar plena d'amor. Amor cap a les meves filles, amor cap al meu company, amor cap als que trobo a faltar al meu costat, amor cap a la natura de la que ara no puc gaudir com vull i això és el temps per mi, tot el que tinc, tot el que estimo i valoro i veig que tots els dies tenen vint-i-quatre hores, cada hora seixanta minuts i cada minut seixanta segons per aprofitar fent i sentint tot. I que sembli que ens han confinat en un rellotge que ens vol fer esclaus de la nostra vida però, ara, asseguda al llit, amb les cames estirades i un peu a sobre de l'altre me n'adono de que tot el que sento no és pot confinar i de que he aprofitat cada moment que la vida m'està regalant. Gràcies papa i mama per haver-me creat i gràcies a l'univers per permetre'm gaudir de cada segon de la manera que he après a fer.
Tot això passarà i ens haurà deixat un aprenentatge, serem més pacients i apreciarem més els petits detalls… o això és el que desitjo.
