INSURRECTE

Cap. 3

La Mire i jo fa uns 4 anys que ens vam conèixer, ella es dedicava a anar d'amagat a cases i agafar alguna cosa per a poder sobreviure, ja que no tenia res ni a ningú, jo, que vaig anar a la cuina a preparar el cafè dels matins, em vaig trobar a una noia d'uns 15 anys a un racó amb una barra de pa a les mans, estava asustada, bruta i molt descuidada, era la Mire. No vaig dubtar-ho ni un segon i la vaig dur cap a la meva habitació, tots els de la casa encara dormien.

- No sóc un enemic, t'ajudaré- amb això em vaig treure el penjoll que m'havia donat la meva germana, la cara li va cambiar per complet.

- D'on t'has tret això? -em diguè amb una cara extranya, de sorpresa pot ser.

- Era de la meva germana

- On és la teva germana? -pareixia que estava realment preocupada per la meva germana.

- És morta, fa 2 anys que el Pol va entrar a casa acusant-la de inquebrentar les normes. Abans de morir em va donar aquest collar i em va fer prometre que sempre el portaria.

- Ho sento molt, de veritat

- Tranquila, i ara ves al bany a dutxar-te amb silenci que aquesta gent encara dorm, tingués, posa't això després i dóna'm la teva roba bruta que la rentaré.

- Moltes gràcies...

- Martina, em dic Martina Costa

- Jo sóc la Mireia Soco -deia mentre se'n anava cap a la dutxa de la meva habitació.

D'aquell bany va sortir una noia guapa, ben plantada amb un texans romputs i una samarreta de tirants verda, no pareixia la mateixa.

- Vaja... feia molt de temps que no em sentia tan bé, però... tinc una mica de gana

- Està aquí l'esmorzar, esper que t'agradi - vaig dir mentre senyalava el plat que havia duit a la taula d'estudi

Va acabar-se tot el que havia portat i em va agraïr tot el que feia per ella, llavors vaig decidir dur-la a la cabanya de l'Àngela, quan vam ser allà li va tornar aquella cara tan extranya.

- Passa alguna cosa?

- No, res, només que mai havia vist una cabanya així... - va dir amb una veu tremolosa

No m'ho acabava de creure...