Una carta de veritat

Hola, sóc l'Emma, tinc setze anys i tothom em defineix com la noia rica del meu institut, com la noia de la vida perfecta, amb físic perfecte, una gran casa a una ciutat preciosa, amigues perfectes, una gran família i el més important per a mi l'Hèctor, el que és per a mi l'amor de la meva vida. L'Hèctor és la meva parella des de fa quasi tres anys, ell a estat per a mi en el meu desagradable passat, la raó perquè la meva vida no és tan perfecta, ell a estat en totes les meves penes i és clar en les alegries, ell em fa feliç.

Però la meva vida tan perfecta va canviar, es va esfumar, aquell maleït vint-i-dos de setembre, el món se'm va caure a sobre. Jo hi era a la meva cambra amb les meves amigues, estàvem veien una pel·lícula de comèdia a Netflix amb un munt de crispetes i dolços riquíssims, quan de sobte el meu telèfon va sonar, era la Montse, mare d'Hèctor, jo coneixia a aquella dona, és la persona més comprensiva que he conegut mai, jo l'estimava molt a la Montse i considero que ella a mi, però quan vaig agafar aquella trucada, vaig saber que alguna cosa no anava bé, tenia la veu encongida i quasi no li sortien les paraules.

- Emma- Em va dir plorant desconsoladament.

- Has de venir immediatament, et queda poc temps- Va dir

-A què et refereixes Montse? Relaxa't, respira. A on haig d'anar? Que passa?- Vaig dir molt aterrada, m'esperava el pitjor.

En aquell moment se'm va parar el cor, no m'ho podia creure. El motiu del seu estat i ara el que és el meu era l'Hèctor, era a l'hospital molt greu, li havia donat un atac d'iptus en mig d'un partit de Hockey, li quedaven poques hores de vida van dir els metges. En aquell moment no podia fer una altra cosa que corre i plorar, vaig deixar a les meves amigues allà en la meva habitació i em vaig anar sense donarlis cap explicació, l'únic que volia era estar amb ell.

Vaig arribar en un tres i no res, a secretaria em van dir l'habitació i vaig anar a tota pressa, a la porta hi havia la Montse desfeta, i jo estava igual, la vaig abraçar com si fossi una nena petita una altra vegada .

-Tinc que veure-ho- Vaig dir.

Llavors vaig entrar, estava estirat al llit, estava molt dèbil, però encara amb el seu estat tenia aquell somriure.

-Estaràs bé- Em va dir

-No- Vaig dir, plorant desconsoladament.

- Vine aquí, escolta'm, jo estaré bé, i tu també, però has d'olvidarme i viure la vida pels dos d'acord? Cuida de la meva mare i de la meva germana petita, quan sigui gran explica com era el seu germà, que feia, i si us plau, cuida de la mare no deixis que s'enfonsi i tu tampoc, quedat amb tot el que hem viscut i el que et queda, d'acord?- Va dir aguantant les llàgrimes, ell sempre a seguit un noi que es feia el dur.

- Saps que no podré, però cuidaré d'elles.

Durant 10 minuts ens vam quedar abraçats al llit d'aquella habitació tan gris i plena de tristesa.

- Emma, sota el meu llit trobaràs un llibre molt important per a mi, el que m'ha donat consells per seguir endavant i el que té coses meves molt personals, agafa-ho, quedato i cuidalt molt.- Em va dir amb la seva suau veu.

-Ho faré vaig dir- Amb la veu tremolant.

Vaig estar una estona abraçant al Hèctor, junt amb la seva mare, fins que se'n va anar.

Ja feia més d'una setmana que l'Hèctor no estava, vivia pràcticament a la meva cambra, olorant les seves sudadores i sense deixar de plorar. En aquelles circumstàncies encara no hi havia tornat a l'institut, no podria suportar tots aquells ulls mirant-me amb llàstima, és el que més odio.

I pensareu i les teves amigues, el grupet perfecte, el grup que es veu tan preciós visualment? Això pensava jo, però en aquests moments? On estan? Perquè jo no les veig. Estaven molt ocupades anant de compres i parlant de nois musculosos.

Estava molt preocupada per la Montse, estava destrossada, fèiem trucades, però jo no estava preparada per veure-li la cara, eren tan semblants l'Hèctor i ella, que temia que no sigues tan forta d'aguantar. Però ho havia de fer ella em necessitava, axis que l'endemà vaig anar cap a casa seva, tot em recordava a ell, tots els nostres petits moment allà. Cada tarda que vam passar l'Hèctor i jo mirant el cel al seu jardi, sempre aprofitava el moment que estava distreta i em feia pessigolles, encara que ell sabia que ho odiava, i ara ho trobo a faltar aquelles pessigolles.

Vaig picar a la porta i allà es trobava amb tota la força que podia. La vaig abraçar intensament. Vam estar una estona xerrant veient fotografies bastant còmiques i recordant moment al costat d'ell, i de sobte em va venir al cap, em va venir al cap aquell llibre de què em va parlar, el que era tan important per ell. En aquell moment vaig aixecar-me lentament, i em vaig dirigir a l'habitació de l'Hèctor amb l'excusa d'anar al lavabo, ja hi estava a la porta, tenia molta por d'atravesar aquella porta, però vaig ficar tots els meus temors a una caixa i vaig entrar. L'habitació olorava al seu perfum, hi era tot com sempre, com si no hi hagués passat res.

No vaig aguantar més les ganes de saber que hi havia en aquell llibre, que era tan personal que ho havia d'amagar sota el llit? A l'aixecar el llit vaig trobar un munt de roba fastigosa, feia una olor terrible, fins que ho vaig veure, em tremolaven les mans i les cames, mai m'havia parlat d'un llibre i per al to de la seva veu , semblava molt i molt important. El vaig obrir, a la primera pàgina, hi havia un text, "Hola, abans de tot si ets la mare deixa de llegir immediatament o qualsevol altra persona que no sigui l'Emma. Ara si, hola Emma, si estàs llegint això és que m'ha passat alguna cosa, espero-ho que ho estiguis llegint amb arrugues asseguda a la butaca amb un bastó al costat i si no és aixís o sento molt, només he fet aquest llibre perquè tinc el pressentiment de què em passarà alguna cosa i vull que sàpigues unes quantes coses." En aquell moment em vaig quedar petrificada, ja no hi havia res més en aquell llibre, era molt estrany, hi havia alguna cosa que no em quadrava, tan important era per ell que hi sàpigues l'existència d'aquell petit text?

No ho acabava d'entendre. Em vaig acomiadar de la Montse hi vaig estar tot el dia pensant en aquell llibre. Hi havia alguna cosa més, hi ho pensava esbrinar.

L'endemà abans d'anarmen a dormir vaig agafar el llibre disposada a saber què dimonis tenia amagat aquell misteriós llibre,a l'obrir el llibre em va entrar un gran escala fred per tot el cos, ho vaig obrir. Però per la meva sorpresa el llibre estava ple, ple de l'escrit d'algun conté, no vaig trigar gaire en veure què hi havia un munt de paraules subratllades al llibre, això em va semblar molt curiós, no entenia res de res, ahir mateix el llibre es trobava amb un petit text i la resta completament en blanc i ara estava ple de textos amb paraules subratllades. Aquelles paraules tan disperses em volien dir alguna cosa, l'Hèctor tenia molta imaginació i tot ho feia a lo gran, així que vaig apuntar-me totes les paraules per intentar trobar-les un sentit. Jo sóc dolentíssima amb aquest tipus de coses, i l'Hèctor ho sabia, m'ho va voler posar difícil.

Al dia següent em vaig despertar amb el llibre a la cara, m'havia quedat dormida intentant desxifrar aquelles astutes i difícils paraules, estava dels nervis, volia saber d'una vegada que em volia dir l'Hèctor amb aquell llibre, així que no em rediria, vaig agafar una altra vegada el llibre per passar-me mans a l'obra, però això no va poder ser possible. El gran text, les paraules subratllades havien desaparegut, només volia plorar estava farta d'aquell llibre.

Fins que van començar a aparèixer lletres i punts molt estranys formant diverses files, això si ho vaig entendre era codi morse, l'Hèctor sabia que m'encantava aquells codis!

Vaig córrer tot el que vaig poder camí a la biblioteca del meu poble, amb un piló gegant de llibres, vaig desxifrar la primera frase, després la segona, ja anava per la cinquena, fins que ho vaig aconseguir, després de moltes hores ho tenia tot desxifrat. No podia contenir més les llàgrimes... El llibre sencer estava ple de moments escrits línia per línia, també tots els seus sentiments…

Era una gran carta d'amor.

Afrodita.