Trau la llengua [Relats curts en valencià]

La vida és com una truita de creïlles

Ahir estava fent una senyora truita de creïlles i vaig tindre la següent revelació: La vida de la majoria de les persones funciona igual que la forma de quallar l'ou.

Primer ets un embolic d'ingredients que han de fregir-se o «caramel·litzar-se» —paraula que, des que ens invadixen els programes de cuina, apliquem a tota cosa fregida a foc lent; encara que he de reconéixer que sona més poètica tractant-se de fregitel·les—.

Una vegada tenim la nostra creïlla mental i la nostra ceba hormonal en el punt més daurat de la nostra existència, apareix l'ou que va a segellar el nostre destí. Jogueteges amb ell, et rebolques, t'enjogasses, s'amalgamen els sabors i, amb sort, et recordes que igual has d'afegir un poc de sal. Encara sort, perquè sense saber-ho estàs a punt de deixar que la teua vida es quede sosa per a sempre perquè l'ou ja està començant a quallar.

Este punt és molt delicat, has de saber quan deixar de remoure, deixar-te portar un poc i confiar que este costat quede perfectament compacte, fet al punt i sense socarrar-se massa abans de la temuda «volta de la truita».

Doncs bé, cada u li donem la volta a la truita com bonament podem. Escampant tot per entre els foguers o mantenint un equilibri perfecte i fent un gir de monyica digne d'un prestidigitador.

Encara que apostaria la meua millor i més antiadherent paella, que la majoria la girem mitjanament bé, però a l'hora de tornar-la a ficar al foc se'ns queda un poc decantada o se'ns escapa un trosset esquiu de creïlla que ràpidament arremetem amb gràcia.

En definitiva, reparem l'accident de tal manera que «ací no ha passat res» i al final ens queda una truita presentable, apanyada i de la que ens sentim prou orgullosos, si bé en el fons sempre pensem que la que feia la nostra iaia era infinitament millor.