L'ARRIBADA

CAPÍTOL 1

24 de març del 1987

Em dirigia al soterrani de la mansió, pel passadís més peculiar de tota la casa. La Sara tenia un estil molt estrany per a la decoració. "Un mirall tirat per aquí... un altre per allà... no l'entenc". Els miralls servien per a fer-hi rebotar la llum que entrava pels badalls de la finestra i d'aquesta manera il·luminar de forma uniforme tots els racons de la residència, però, jo no li acabava de veure la utilitat.

Després d'una llarga estona caminant, ja hi era a la porta del soterrani. Seguidament, vaig introduir la clau de tres punts i vaig procedir a girar-la per a obrir la porta metàl·lica. Un cop va fer el "clic", vaig extreure-la i vaig aixecar la cama, formant un angle d'uns quaranta-cinc graus. Amb la mateixa preparada, m'hi vaig impulsar una mica i li vaig pegar una puntada de peu amb totes les meves forces. Aquesta era l'única forma possible d'obrir la porta des del desbordament del riu, el qual havia fet unflar el marc de totes les portes de la planta més baixa de la mansió. Amb la porta oberta, vaig penjar les claus de la perxa de coure que estava situada a mà dreta de la porta, llavors vaig entrar a l'habitació.

Un cop vaig ser-hi dintre, vaig anar entre la foscor en recerca de la palanca de la llum, però, quan la vaig trobar i vaig procedir a obrir la tapa de plàstic groguenca que la cobria per després pujar-la i que tornés la llum, no va funcionar. Estava amoïnat, per això vaig continuar intentant-ho per una llarga estona. Cada cop que pujava la palanca, tornava a baixar automàticament, proporcionant-me tan sols, un únic segon de visió clara.

Una estona més tard, em rendí i vaig deixar-ho. Un altre cop entre la foscor, vaig anar en direcció a una caixa de ferramentes que solia guardar sota les escales. La idea era anar a buscar un pal de fusta o similar per a posar-lo com a límit perquè la palanca no baixés i es quedés pujada per la força. De camí a la caixa de les ferramentes, anava xafant l'aigua que encara no s'havia eixugat, creant un soroll tenebrós. Un cop amb el pal de fusta a la mà, em dirigí cap a la palanca un altre cop, tot després vaig procedir a col·locar el pal sota la palanca per evitar que descendís.

"Funciona!", pensí mentre saltava d'alegria i movia els braços a forma de ventilador espatllat. A continuació, el llum es va tornar a apagar, seguida d'una explosió que em va deixar quasi sord i que va fer que la meva alegria s'esvaís.

Darrere meu es van començar a escoltar passes. Em vaig girar i no vaig veure res. Llavors, donant-li l'esquena a la palanca, el pal va caure a terra, creant un soroll espantós en impactar contra les rajoles cobertes d'aigua que construien el terra. Estava espantat, i em vaig tornar a girar en direcció cap al soroll creat per la caiguda del pal, però, entre la foscor es van començar a veure uns ulls blaus, brillants, com dues bales, que em miraven fixament. Em quedí immòbil per uns segons, mentre deixava que aquells preciosos ulls s'apropessin a mi. A pocs centímetres del meu rostre vaig començar a notar un alè càlid que lentament es tornava fred i que, al mateix temps, els preciosos ulls blaus s'unien creant un sol amb mi. Em va agafar un calfred al saber que ja havia vist aquells ulls abans i, sense mirar enrere, comencí a córrer, entrebancant amb l'escala de pedra i creant-me una ferida a la mà esquerra. Tot seguit, em vaig aixecar del terra per continuar corrent que, quan vaig arribar a la porta, d'una sacsada, vaig tancar-la.

Espantat i amb la sang que em gotejava de la mà, agafí una cadira amb la que vaig tapiar la porta, per així, impedir que aquella cosa pogués sortir d'allí a dintre en el temps que tardava a avisar a la meva esposa i al meu fill.

Anava corrent pel llarg passadís mentre veia la meva cara de covardia reflectida en els miralls de la decoració. M'intentava calmar, però no podia. L'única pregunta que se'm venia a la ment a causa de l'estrès era: "Què en serà de nosaltres?". Així mateix, sense parar atenció en el que hi havia al meu voltant, vaig entrebancar amb una taula de te. Caiguí a terra i les passes es van tornar a escoltar, tanmateix, aquest cop se sentien més suaus.

Vaig tapar-me la cara pensant: "si no el veig, no em veu", a pesar que no era un joc infantil. Després, entre la foscor d'aquell lloc, va aparèixer la meva esposa amb la llanterna, cansada per haver portat estona donant-li corda a la llanterna i així, trobar-me allà estirat a terra, ferit i arrupit com un nen innocent després d'haver tingut un malson.