Camino per un camí estret en mig de la foscor. Em giro. He sentit una veu. N'estic del tot segura. L'Alba em mira com si estigues sonada. Un altre soroll. Alguna cosa es mou. És impossible, m'he de concentrar. Només són imaginacions meves. Altre cop es sent el soroll. Aquest cop no em giro. >> em mentalitzo << ho haig de trobar, ho haig de trobar>>. És impossible. Un altre soroll. Recoi! D'on coi venen aquest sorolls??!! Giro el cap, cap els dos cantons no veig res. Miro l'Alba amb cara d'espantada. Em torna la mirada, però ella està tranquil·la. Que no sent aquests sorolls? No entenc res, estic espantada. El cos em tremola. Faig esforços per aguantar-me dreta. L'Alba m'ajuda, gràcies a ella encara estic de peu.
-Et trobes bé, Paula?- em va preguntar l'Alba preocupant-se per mi.
-Sents això??? - paro l'orella preocupada.
-No sé de que em parles. Va, anem a casa que això em fa por- em contesta ella fen-me un gest amb la mà, de nerviosisme.
-Sí, millor, deuen ser al·lucinacions meves.
-Això espero..
M'ajuda a caminar. Estic gelada, els peus no em responen. Em sento dèbil després del que ha passat. Anem avançant amb un pas lent. El cap em pesa crec que no podré resistir-me gaire estona. Quan de cop sento que el cos em pesa i va queient lentament a terra. L'última cosa que puc sentir és la veu de la Alba cridant com una desesperada << que algú m'ajudi, socorrs!!>> de cop no sento res, és com si no hi hagués ningú i m'hagués quedat sola.
