Hola, em dic Alba. Si us he d'explicar com sóc no sé per on començar. Dir per començar que tinc 14 anys, i visc a Barcelona amb els meus avis. Sé que la meva vida no m'agrada gens, i que la canviaria amb molt de gust. Només faig que posar-me en embolics i més embolics. Sort, que tinc una germana que m'entén, si ella no existís segurament, jo no estaria aquí, viva. Us deu sonar estrany, com si fos boja, però si veiesiu el que m'està passant, el que m'ha passat, la meva vida en total.... El que prefereixo és oblidar-me de tot això i escoltar música. És el que moltes persones fem per oblidar-nos dels mals de cap,oi? Doncs és el que faig jo tot el dia. La meva vida dintre de l'institut consisteix en anar maquillada i amb roba de marca. Sí, ho heu entès bé, sóc popular. I la veritat, ho odio. Però com a vegades em fa sentir superior no m'importa, a més, almenys, tinc amics. He de confessar que d'ençà que tinc aquests amics he fet algunes barbaritats, com fumar o beure alcohol però amb l'ajuda de la meva germana ho he acabat deixant. Hi ha un fet a la meva vida molt tràgic, que és la mort dels meus pares. Els trobo a faltar moltíssim sempre els recordo i els porto al cor. Van morir una nit, la recordaré sempre aquella nit i l'odiaré amb totes les meves forces. Recordo que nosaltres, estàvem a casa dels nostres cosins quan de sobte va sonar al maleit telèfon. El van agafar i els hi van donar la mala notícia, ma germana i jo no sabíem el que passava així que ens van portar al lloc. Les dos vam anar on eren els nostre pares morts, al terra. No m'ho podia creure. Per què a ells? La meva germana i jo ploràvem alhora que abraçaven els seus cossos morts. Els polícies i els metges que hi havien allà ens van consolar i els meus tiets també. Després va haver-hi el gran dilema. Què farien amb nosaltres? Clar, quedar-nos amb els tiets, no. Per què ? Doncs perquè tenien cinc fills, i l'altre família o estava molt lluny o no podien per problemes econòmics. Merda de vida! Va ser en aquell moment que ens van separar. Ens vam haver de separa i cada una de nosaltres va haver d'anar a una família diferent. Per sort al cap d'un any, algú va vindre a la cas on estava amb ma germana i ens va dir que podíem tornar a estar juntes. Per fi! Peró havíem de anar a casa dels avis que feia mil anys que no els veiem, però almenys estaríem juntes. Van passar els anys i de mica en mica ens fèiem grans, vam agafar diferents camins jo el de la popularitat i ella el de ser normal. Hagués preferit ser ella, però no podia, m'havia promès a mi mateixa de ser popular perquè els nens del col·legi, abans em criticaven. Sé que no us he explicat gaire com sóc però no em sé descriure. Només dir que la persona que estimo més en el món és la Paula, i és l'única amb qui puc confiar de veritat.
Em desperto. Baixo les escales a corre-cuita. Sé que arribo tard. La Paula m'espera. Però no fa pas cara d'enfadada, sinó d'intriga. Me la miro, però no em torna la mirada. Sembla que hagi plorat... Li pregunto què li passa, però no em contesta. Aleshores és quan m'he n'adono de la pedra que duu a la mà.
-Què és això, germaneta?- pregunto intrigada. Com que no contesta li insisteixo.- Paula, si us plau, em pots dir que és això.
Aquest cop em mira.
Aquest matí he trobar això al damunt de la meva tauleta de nit...I, tens la mínima idea del que és?Alba- em mira amb la cara que fa sempre quan he fet alguna cosa malament- això és seriós, d'acord. D'acord, però diguem que passa? M'estic començant a preocupar. - Li dic una mica preocupada sense saber del tot si això es seriós o un joc.Llegeix això- em diu i m'allarga la pedra.
<< Hola,Suposo que si esteu llegint això, és que finalment ho heu trobat. Mireu això és un tema molt seriós, esteu llegint aquesta carta i ha partir d'ara no podeu tirar enrere. No és cap broma, ni molt menys. Us explicaré de que tracta tot això. Abans de tot dir-vos que els vostres pares estan vius. Sé que costa mol d'admetre, però és així. Sabem que estan vius però res més, no sabem on es troben. Vosaltres dues teniu aquesta missió: trobar-los. Si, se que dit d'aquesta manera és difícil, però no patiu nosaltres us ajudarem. Recordeu-vos d'això sou molt especials i hi ha altre gent que us vol. No us espanteu, nosaltres us protegim des de que éreu petites. Que tingueu sort.>>
Vaig aixecar el cap i per primera vegada al dia vaig coincidir amb la de la meva germana.
No, no és possible...- m'encallo, no em surten les paraules de la boca.Però no puc aguantar les llàgrimes, i arrenco a plorar a llàgrima viva. La Paula em mira, però no diu res. No sé perquè ploro per el que ens passarà o per la il·lusió de veure els nostres pares vius. Veig que la Paula s'asseu en el sofà, l'imito. Ens trobem les dues assegudes en el sofà mirant en un punt fix de la paret. En aquell moment em venen un munt de preguntes al cap que no sé respondre. Miro a la Paula i ella em torna la mirada. No ens fa falta parlar, amb una mirada ja ens entenem, simplement ens limitem a abraçar-nos.
