Quan de sobte, apareix

Aniol és el meu nom des que tinc dotze anys, ara en tinc divuit.

Vaig passar una adolescència difícil, on tot ho veia com un túnel fosc sense sortida. Sempre evitava mirar-me al mirall i observar que aquell individu reflexat i jo, no érem la mateixa persona; totes les vegades que em contemplava per veure si em veia millor, acabava amb un mar ple de llàgrimes lliscant pel meu rostre. Un dels pocs bons moments que recordo de la meva etapa adolescent, és un gran amic que vaig tenir; en Roger. Era una persona molt amable i empàtica, que en tots els mals moments o problemes que vaig tenir, allà hi era per ajudar-me. Em va recolzar en tot, i gràcies a ell, ara sóc la persona que sempre havia desitjat ser. Degut al meu canvi de centre per por dels comentaris dels companys de classe, fa molts anys que no sé res sobre ell, de fet, des que vaig marxar no l'he tornat a veure mai més. Fa tant de temps, que no sé ni quin aspecte té.

Tanco els ulls, i miro d'imaginar-lo. És impossible saber com estarà o serà, però el que sí sé, és que sempre m'atraurà. Era el meu amic, però em tenia enamorat perdut: tant pel seu físic, com per la personalitat tan màgica que tenia.

Tot això ho pensava de camí cap al pavelló, on vaig anar a fer les inscripcions per apuntar-me al gimnàs. En arribar-hi, vaig tenir sort: no hi havia ningú fent cua. Un noi musculat amb la pell bronzejada, cabells ondulats i ulls clars com la llum del dia, es trobava darrere la taula d'inscripcions amb caràcter simpàtic. Al veure'l, sense saber ben bé per quin motiu, em va transmetre una certa tranquil.litat; però a la vegada, vaig començar a percebre uns petits nervis i unes papallones, em recorrien per l'estómac. Sabia que volia dir allò: a simple vista, m'havia enamorat d'aquell individu, que ni coneixia, ni havia vist abans. Cada vegada que m'anava acostant a ell, aquella sensació indescriptible anava augmentant cada cop a més. Quan ja el tenia davant meu, ells seus preciosos ulls i els meus, van mantenir un màgic contacte visual.

- Hola...Vinc a inscriure'm per anar al gimnàs. - vaig dir amb certa timidesa i amb alguns nervis que encara es mantenien vius dins meu.

- Hola ! - em va respondre amb felicitat- Perfecte ! Em pots dir el teu nom i cognoms, si us plau ?-

- Sí...Em dic Aniol Puig Soler.

Va apuntar el que li acabava de dir a una llista, i amb mirada confosa i estranyada, em va tornar a mirar: 

- Tu tens una germana que es diu Paula ?

Al sentir aquell nom, vaig tancar els ulls i tot de mals records del meu passat, em van recórrer pel cap. No volia plorar, però sabia que tenia els ulls humits. Moix però capaç, vaig obrir els ulls i vaig mirar cap a terra. Amb por de plorar, vaig intentar contestar aquella pregunta:

- No...No tinc cap germana...Sóc fill únic...

Trist i a poc a poc, vaig aixecar la vista cap a ell, i va ser quan ho vaig veure: A la part superior esquerra de la seva samarreta, una placa identificadora em va cridar l'atenció. Roger. Aquest era el seu nom. Pensatiu, vaig quedar-me immòbil durant una estona. Ara entenia perquè m'havia transmès tanta tranquil.litat al veure'l per primera vegada, i aquelles sensacions que vaig sentir. Sens dubte, era el meu millor amic Roger, que feia tant de temps que no el veia i per casualitats de la vida, en aquell lloc, el tenia davant meu. Estava a punt de sortir per la porta del pavelló, quan la seva agradable veu, em va fer tornar enrere:

- Aniol ! Té, et dono la tarjeta del gimnàs. Hi ha el meu mòbil, per si em necessites. - i tot seguit, sense saber un perquè gaire exacte, em va picar l'ullet on vaig poder captar unes xispes d'emoció i tendresa -.

Era fosc quan vaig arribar a casa, i la primera cosa que vaig fer, va ser buscar al mòbil una fotografia on sortíssim en Roger i jo de petits. Em vaig afegir al meu telèfon, el número que m'havia donat feia uns minuts. Sense pensar-ho dues vegades, vaig enviar-li la imatge que vaig trobar, amb un petit text: "Una foto de quan encara jo era la Paula desitjant ser l'Aniol d'avui en dia."                                                                                                                                                                                          En Roger va veure el missatge a l'instant. Uns nervis immensos van recórrer tot el meu ser. Ansiós, esperava la seva resposta, la qual em va sorprendre. "Quedem demà a les deu de la nit al camp de les estrelles". No era una pregunta, sinó una afirmació. Mil preguntes on no tindrien una resposta fins el dia següent, voltejaven pel meu cap, el que va fer que aquella nit em costés dormir.

Van arribar les deu de la nit del dia següent, i ens trobàvem al camp de les estrelles, els dos junts estirats al terra amb un silenci més profund que el mar. El camp es deia així pels infinits estels que es podien contemplar. No estava incòmode, em sentia relaxat, còmode i agust, encara que amb nervis a flor de pell. La veu d'en Roger, va trencar aquell silenci descomunal:

- Saps què ? - vaig girar el meu cap cap a l'esquerra per mirar-lo. - Des que et vaig veure entrar per la porta del pavelló, vaig saber que eres tu. Tot tu ets únic: la teva mirada és única. I ja quan em vas dir els teus cognoms i vas abaixar la mirada quan vaig dir-te el nom de "Paula", em vas confirmar que eres tu.- mentre anava parlant, notava com a poc a poc, la seva mà s'anava apropant a la meva, fins que la va tenir ben agafada. - Sempre he vist que eres una persona especial...i les ganes de dir-te que estava boig per tu, cada vegada eren més grans... Però un dia sense deixar rastre, vas desaparèixer, i mai vaig tenir l'oportunitat de dir-t'ho fins avui...

Semblava trist, mai l'havia vist d'aquella manera. A poc a poc, em vaig incorporar per quedar-me assegut, però mai, sense deixar anar la seva mà.

- Roger...has estat una de les persones més importants de la meva vida...Vas ser la persona que més em va entendre, i tots els obstacles, problemes i dificultats que vaig anar tenint, tu vas ser qui em va ajudar a superar-los. La meva adolescència va ser com un túnel llarg i fosc, sense final, sense llum...fins que et vaig conèixer a tu. Tu vas ser la llum d'aquell túnel tan obscur, on em vas anar il.luminant tot el camí. Roger, eres la meva llum, i sempre em vas agradar molt...

Va haver-hi un petit silenci, on en Roger també es va incorporar. Amb els ulls plens d'emoció, em va mirar fixament. Mantenir tanta estona el contacte visual amb ell, va ser un moment indescriptible. Tots dos sabíem el que volíem: no separar-nos mai més i gaudir de l'amor que hi havia entre nosaltres. Va ser llavors, sota els incomptables astres, els seus llavis tendres i freds van començar a interactuar amb els meus, després de tants anys separats, sense saber res l'un de l'altre.

Apassionadament, gaudint de tornar a estar junts, ens vam començar a besar. Va ser el petó, que tant havíem desitjat durant tant de temps, i que per fi, s'havia fet realitat. 

Quan hi ha amor, poques coses poden aturar-ho.  

♡