Vestida de dol cada nit
El sol és qui la fa brillar
Em sento profundament adormit
Però només puc esperar
Un punt blanc com la boira,
difús en la foscor immensa
Un punt fix que em mira,
la Lluna em mira atenta
Ja no la miro amb els ulls d'abans
Somio que m'agafa de les mans
A les nits més callades faig que em canti
I a les més fredes fa que m'escalfi
Perdo l'esperança però no l'il·lusió
És de por, la meva expressió?
Estic atrapat, no trobo una sortida
Vull marxar, però no abandono la partida
A vegades sento que puc volar
A vegades, que no deixo de somiar
M'enfonso en l'aigua més profunda
i per fi, començo a respirar
Sento que plano pel cel més alt
Veient la vida passar, al voltant
Em diuen que és molt fàcil
Però el meu cor és massa fràgil
Preguntes que m'omplen el cap
La pluja va fent xip-xap
A cada pas hi trobo un topall,
i acaben caient llàgrimes de cristall
Sembla que he substituït el cervell pel cor
Em convenço que són ells, no jo
Lluna, tu que em mires des del cel,
entens que el meu cor no és de gel?
A l'endemà ploro per ella
Li escric poemes amb dolçor
Els seus llavis color rosella
Al cel, el meu tresor
Potser no em costaria res,
però no em trauria cap pes
Si us plau, deixa de mentir
Ella t'estima, però no em farà patir.
Connectem les nostres mirades,
cada nit després de les campanades
Potser ja no et brillen els ulls
Però no permetre que et treguin els orgulls
Aquest no és el meu jo real.
Pensar massa em farà mal.
No hi ha cap amargor amagada,
sento por per última vegada.
