El desafiament de Chocky (de Mark Daniel)

CAPÍTOL UN

Amb els seus ulls tancats, Matthew pot veure amb sorprenent claredat. El verd de la gespa del campus, l'or de la torre de la capella, les pedres gris cendra de la casa del consell: tot està vivament present.
Sap que eixe edifici és King's Chapel. Ho ha vist en la televisió, en fundes de discos en nadal i en la imatge d'una postal d'Albertine només un parell de mesos abans. La postal no deia res. No hi havia res a dir, però ells no obstant això intercanviaven postals de tant en tant. La telepatia no ho és tot.
Ací baix a Londres, grans núvols de color morat s'espenten uns als altres a través de l'alta finestra de l'estudi. Una freda brisa humida serpenteja sota la porta. Però a Cambridge fa un dia diví. Somriu mentre tanca els seus ulls. Quasi pot sentir la força de la llum del sol en els seus muscles. Quasi pot sentir la dringadissa i el cruixit de les bicicletes i el murmuri del cotó arrissat. Quasi pot olorar l'essència de la gespa que es pega a les faldes estampades i els texans.
Els seus ulls s'obrin de colp. Esbossa la casa del consell amb ràpids i fervents traços. Una vegada i una altra el llapis s'alça mentre el sol asscoleix una finestra i la fa centellejarr més brillant que el cel. La punta de la seua llengua trau el cap per la comissura dels seus llavis. Està captant l'emoció d'Albertine mentre dibuixa...

Malgrat el temps, Harold Meyer vist de tweed. Les seues sabates amb soles d'acer ressonen en el paviment mentre espenta la seua vella i forta bicicleta negra en King's Parade. Albertine espenta una bicicleta també, però està vestida concorde al temps. La seua bici és verda llima i brillantment nova. Té el manillar baix i un munt d'accessoris. Va vestida amb suau cotó blanc tot recobert de xicotets punts rosa. El seu barret de palla va eixir de la botiga d'Oxfam. Ho va adornar amb eixa cinta i eixes flors roses de seda.
La mà del seu pare es posa en el seu muscle i l'estreny. '... massa,' diu ell. 'És a dir, has treballat increïblement dur. De veritat. I tens la major habilitat del món. Però porta temps, ja ho saps. Simplement en termes fixos, porta temps. Un any, ho saps, bo...'
'Està bé, papá.' La seua veu sona calmada. Li dedica un fi somriure per damunt del seu muscle. 'No et preocupes. Està bé.'
Recolza a la bicicleta contra la barana. Ja hi ha una xicoteta multitud esperant en els escalons de la casa del consell. Uns quants ulls es giren quan Albertine i el seu pare s'ajupen per a encadenar les seues bicicletes. Alguns estudiants, baix en la gespa, murmuren als seus veïns i mouen el cap cap a ella. Un, un prim home ros que porta un frac tacat amb brins d'herba, apunta cap a ella amb una botella de champagne.
Ara Albertine està pujant els escalons. Una o dues vegades creua una salutació amb altres estudiants. El seu pare la segueix. Ell puja els escalons de dos en dos, amb les seues mans sobre els genolls. Es mira els peus.
La multitud al voltant del tauler d'anuncis té deferència cap a la diminuta alçada d'Albertine. S'aparta per a deixar-la passar.
'Estan ja?' gruny Harold Meyer darrere d'ella.
'Espera' Es posa de puntetes i estudia els anuncis. 'Llengües modernes... Història... Si! Oh. Ací estan. Matemàtiques... Um...'

Matthew ho veu al mateix temps que ella. 'Oh, ben fet!' murmura. Baixa el llapis. 'Ben fet, Albertine!'
Pel que sap són un pas més a prop de la seua meta.

'Bé, ara podem posar-nos amb el treball real,' diu Albertine al seu pare. Es munten en les seues bicicletes i es dirigeixen cap a Peterhouse. 'Hem d'anar a veure al professor Ferris aquesta vesprada.'
Harold Meyer agita el seu cap i somriu, amb aprovació. 'Ben fet, xica.' Trepitja fort el pedal. 'Li ho vam mostrar bé, veritat? Absolutament fantàstic. Ara res pot interposar-se en el nostre camí. Hauran de donar-nos una beca per a la investigació.'
'Si.' Assenteix ella seriosa. 'Si, això crec...' Mira a la seua dreta. 'Que està fent eixe idiota?'
La seua bici es trontolla. Un gran cotxe blau es deté al seu costat. La finestreta més pròxima descendeix. 'Hola. La senyoreta Meyer, veritat?' Un cap rosa clapejat emergeix, envoltat per flocs d'arenós cabell. Els ulls que l'observen des de baix són blau pàl·lid i bulbosos, la pell seca com el talc. Grossos plecs sota els ulls i en la barbeta.
'Que vol?' pregunta Meyer.
L'home amb cara de beu l'ignora. 'Moltes felicitats, senyoreta Meyer.' La seua veu és un oclusiu i ronc ploriqueig. 'Bolus, The sun. Que se sent en ésser la graduada mes jove que hi ha hagut mai en aquesta universitat?'
'Molt bé, gràcies,' diu Albertine secament. Mostra breument un rabent somriure.
'Quals són els seus plans ara, senyoreta Meyer?'
'Continuar amb el seu treball sense interrupcions,' solta Meyer sobre el cap d'Albertine. 'Si vol parlar amb la meua filla, ha de concertar una cita amb mi.'
'Senyoreta Meyer...' insisteix Bolus malgrat tot, però la bici de Meyer es mou al voltant de la d'Albertine.
'Sembla oblidar, senyor Bolus,' gruny, 'que la meua filla només té catorze anys. Està al meu càrrec. Li he dit en repetides ocasions que no parle amb estranys. Vosté és un estrany. Deixe'ns sols amablement per continuar amb el nostre treball.'
'D'acord, d'acord,' remuga Bolus mentre la finestreta es tanca. 'Vaja gallet. No ho se. Pobre mocosa setciències...'
El cotxe vibra, retrunyeix una mica, després rugeix en accelerar, es mou cap a Silver street i es va.