Alex

1 0 0
                                    

Amb les sabates xopades en aigua, va córrer cap al seu treball, el seu paraigua, l'única protecció de la pluja a la ciutat va sortir volant amb una ràfega d'aire.

Va posar les sabates a assecar-se en l'estufa i es va posar unes sandàlies de plàstic, amb els peus freds li va donar el bon dia al primer client del minimercat.

Al Japó eren considerades botigues de conveniència i molt populars, en el lloc on ella vivia eren els mercats on vas comprar aquest pot de tomàquet que et faltava o aquesta sal que vas oblidar, no era un tipus de botiga molt popular, però era pràctica per a barris allunyats dels supermercats com aquest.

Però clar, com podria la ciutat tenir un supermercat prop d'una zona residencial? No, en aquesta ciutat no hi havia nens ni ancians, simplement hi havia mocosos solts i gent pobra pertot arreu, no pobra de rodamon, però si pobra de no poder encendre la calefacció més d'una hora a la setmana.

Almenys ella no podia i cada vegada que la seva família veia la factura suava. Fins i tot ara l'únic negoci familiar de confiança que tenien era la botiga de llenceria eròtica del seu pare i àvia.

-Bon dia, senyora- ella va somriure com una estafadora i va contenir una ganyota de fàstic quan aquesta dona plena de perfum la va mirar com a escombraries. Si, de tant en tant hi havia gent així a la botiga. Gent que es creia molt millor que ells per tenir diners, el seu cor sol volia arrencar-los la cara a mossegades a gent així.

Si tan rics es creuen per què els veia llogant cotxes per a presumir? si tan rics es creuen per què anaven a comprar al barat i de mala qualitat minisúper? si tan rics es creuen per què no deixen els diners a les seves mans perque ella megi?

Eren les 12 del migdia, el seu estómac que sempre grunyia a aquesta hora sembla que s'havia rendit, estava tan acostumada que li va estranyar no sentir-lo. Però ella va somriure, just avui caduquen moltes carns, tant ella com el cap se les van emportar a les seves famílies i tindran un festí de carn recentment caducada per un dia.

No va poder esperar.

-Esmorzarem.- el vell va sortir del seu petit despatx, ple de factures i papers.

Van sortir i es van asseure en les caixes que hi havia en l'entrada, encara plovia a bots i barrals, però va sentir l'ambient reconfortant.

-Que aprofiti- els dos van menjar els brioixos que caduquen avui, estaven secs i el farciment gairebé fet una bola de xiclet, però el menjar era menjar i ella la gaudia sempre, ja siguin fideus pastosos o un bistec de cinc estrelles, el menjar era deliciós.

Va mirar al cel mentre omplia les seves galtes de pastes seques, núvols grisos, gotes transparents i algun avió, un passatemps que tenia per a distreure's era mirar el cel, així de simple, era gran i sempre era diferent, mai era avorrit.

-Diuen que els Estats Units està caòtica- va començar ella.

-Això diuen les notícies-

-Austràlia tenen molts incendis- va començar ella, una vegada més.

-Això sembla-

-Sembla que la presó té un motí.- va començar ella, una altra vegada.

-Ho vaig escoltar per la ràdio-

-Aquí estan condemnant molts polítics- va començar ella, desternillándose per les respostes.

-És veritat-

-Avi... ets avorrit- va acabar ella, tenia un somriure en la cara i l'ancià no sabia si s'estava ficant amb ell o divertint-se amb ell. Es va ennuegar amb la pasta seca i va rodar pel sòl.

-I tu una mocosa estúpida.- ella va riure molt més fort, deixa de costat la feminitat va pensar l'ancià, semblava un gos embriac rient-se d'aquesta manera.

No van dir res més i van tornar a treballar, les seves sabates ja estaven secs i càlids, amb un somriure va córrer amb el tiràs pels passadissos recreant carreres o jugant a patinar mentre netejava tot.

Van entrar una colla d'adolescents, "fatxenda insegur i malcriat" cridava la seva roba, el seu pèl, la seva actitud, dir que s'assemblaven tots era quedar-se curt, el mateix pèl, els mateixos tennis, els mateixos gestos, pel que sembla la moda actual era un tala i enganxar d'un model únic.

-Bon dia.- va deixar de jugar i va posar el cartell de mullat, va esperar pacient al fet que aquests adolescents deixessin si es fes els interessants, repetien una vegada i una altra "jo vaig ser a una discoteca ahir" "perquè jo ja tinc cinc núvies" "perquè el meu pare em va comprar aquest nou iPhone."

-Perquè jo tindré hamburgueses gratis per a sopar- va murmurar tan baix que semblava un brunzit.

Una vegada més va voler pegar-los amb un bat a la gent rica, tan fastigosament rics eren ells sense fer res i tan fastigosament pobre era ella treballant. Era una contradicció tan rara i irreal.

Començava a pensar que ella no era diferent dels racistes, uns odien als xinesos per xinesos, uns a les lesbianes per lesbianes, ella odia als rics per rics.

-Et descomptaré del sòu aquest somriure que no ensenyes- l'avi li va pegar suau amb un rotllo de paper i va entrar en el seu despatx una vegada més, deixant la porta oberta de bat a bat.

Els adolescents van venir plens d'alcohol i li van llançar els diners a la barra.

-Tot això, queda't amb el canvi.- Mentre ells reien, ella va comptar ràpidament i va somriure. Poques vegades les hi podia retornar als rics, aprofitem-nos una miqueta.

-Senyors client, els falten deu euros- va posar el seu somriure d'estafadora innocent perfecta.

Les riallades van parar i es van mirar entre si. Un d'ells va treure un bitllet de cinquanta, "que generosos són quan els ofens" va pensar. -Ara li dono el canvi-

-No, queda-te'l, segur que t'anirà bé- els altres van somriure, pensant que eren millors, però l'única cosa que era millor que ells, era la caixa registradora plena ara de diners.

-Quant?- l'ancià va sortir del seu despatx.

-seixanta- va repartir el botí de l'engany.

-que siguin vuitanta la pròxima vegada, l'alcohol és car i ells uns mensos-

El client que acabava d'entrar va veure els somriures còmplices d'aquests dos lladres i va comprar fixant-se molt en el preu.

Les hores van passar i van arribar les set de la tarda, va posar una bossa de plàstic en les seves sabates com a protecció de pluja, la seva motxilla lleugera abans, pesava amb la carn caducada ara.

Amb un somriure es va acomiadar de l'ancià mentre aquest acabava de baixar la persiana.

-Adeu avi, fins demà-

-Alex, el món és més perillós- la noia es va detenir i va mirar a l'ancià. -aquest país més inestable.- va dir assenyalant el cel -els carrers són més perilloses, demana-li a Rosa que t'acompanyi a casa després de treballar.- Alex no va somriure i va assentir seriosament, va mirar el rellotge i es va anar corrent a l'estació, la seva jornada laboral encara no havia acabat.

Corre i corre, corre fins al pròxim treball, Alex corria i corria una marató contra l'horari poc fiable de Renfe. Però per molt que va córrer, no va servir de res, gràcies a la pluja Renfe s'havia mullat, inundat i trigat mitja hora. La gent s'emmurria quan anuncien retards de fins a una hora sencera.

-El món és perillós ara- va repetir, Alex va mirar al mateix punt que l'avi havia apuntat, el cel.

A ella li agradava veure el cel, els núvols, els ocells, els colors i aquest quadrat enorme negre, no era ni el sol ni la lluna, menys una base espacial, era un cub al qual van anomenar saturno i va aparèixer el 20 de març, d'un dia per a un altre.

El tren de Renfe va fer el seu espectacular i tardana arribada.

-Bé Alex, comencem l'horari nocturn- es va posar la motxilla en el pit i va entrar en la llauna de sardines pudent.

You've reached the end of published parts.

⏰ Last updated: Oct 25, 2023 ⏰

Add this story to your Library to get notified about new parts!

Saturn s' est'a enfonsantWhere stories live. Discover now