L'ombra del bosc

1. Vaia merder... Pobre Thomas

La bala surt del canó, fregant l'espatlla d'en Thomas mentre ell s'entrebanca amb la foscor del bosc nocturn. La nit és màgica i amaga les veritats entre els núvols. Se senten els llops udolar després d'haver disparat la bala, ja que va ressonar per tota la vall. En Thomas reacciona amb l'hablitat apresa en mil situacions com aquesta. De manera precisa, arrossega la 9 mm amagada sota els texans i respon sense escrúpols, dirigint la seva atenció cap a l'assaltant que ha posat en risc la seva vida. La bala que ell dispara troba la cama de l'agressor, i un crit de dolor treu la inquietat de la nit. En Thomas decideix acabar amb l'agressor clavant-li la navalla al coll. Tot i la resposta efectiva, en Thomas sap que no pot quedar-se allà. Sap que ha de lluitar per la seva pròpia supervivència, i fuig entre els arbres, amb la ferida a l'espatlla que es va agreujant a cada passa. La fuga d'en Thomas a través del bosc és una lluita amb la foscor. La seva respiració i els crits llunyans dels animals nocturns són tot el que se sent enmig del bosc. L'espatlla ferida és com estar lligat de mans i peus, però el seu esperit és una força imparable. Cada pas és una batalla contra el dolor i el cansament, però la seva ment està estancada a la fugida. Les seves passes ressonen entre els arbres, a causa de les fulles seques. En Thomas comença a estar esgotat, però la seva motivació per sortir d'aquell lloc intrèpid pot amb les seves capacitats físiques. Entre passa i passa, en Thomas recorda qui li pot haver jugat aquesta mala passada. Recorda els enganys i les llistes de venjança, pesant en qui podia haver estat, però no és capaç de treure'n una conclusió. La seva fuga no és només física, sinó una escapada de pensaments que s'escampen més enllà del bosc