Cuscanelles

Aquesta vegada he pensat escriure un nou relat, a partir d'un seguit de paraules que per mi són de les més maques que conec en català, paraules com: capvespre, tardor, llunyania, xiuxiuejar (un clàssic), xitxarel·lo, moixaines, perdonavides, o també, com cuscanelles, que fins ara desconeixia, i que són les pessigolles de tota la vida. Unes pessigolles que normalment ens fan riure, però que a vegades també ens poden fer plorar...

Títol: "Cuscanelles"

     Unes riallades en la llunyania van trencar el silenci del capvespre, però ningú més les va poder sentir. Volíem estar sols, ens havíem endinsat pel camí costerut del Castell Vell amb el meu nou R8 vell de trinca, de tercera o de quarta mà, i no m'estranyaria que amb unes quantes voltes fetes al comptaquilòmetres. De xapa i pintura estava prou bé, només una mica de rovell als baixos, i alguna que altra ralladeta per aquí i per allà. Tenia els meus mateixos anys, 18 de recent complerts. Feia poc més d'una setmana que li havia comprat per cinquanta mil pessetes a un amic del meu pare, que fent-se el perdonavides em va dir que me'l venia a aquell preu perquè era fill de qui era fill, que sinó, me l'hagués venut pel doble. Li vaig preguntar si m'havia pres per un xitxarel·lo, que cent mil pessetes no les valia ni sortint de fàbrica, suposant que encara el fabriquessin, és clar. A que no te'l venc! A que no te'l compro!! Va, fot el camp abans que m'hi repensi!!! Em vaig arriscar conduint-lo sense tenir el carnet encara, i a batzegades el vaig fer arribar fins al garatge de casa. Portava treballant des dels setze anys, fent de pintor, de lampista, de forner. Estalviant per treure'm el carnet i per comprar un cotxe, encara que fos de tercera, o de quarta, o ves a saber de quantes mans. Estava segur que me'l trauria a la primera i així va ser, tot i que l'examinador em va fer aparcar en pujada fent marxa enrere, el malparit. Quan em van donar el carnet provisional el primer que vaig fer va ser anar-la a buscar a la sortida de la perruqueria. Com que no em veia vaig fer sonar el clàxon dues vegades, va pujar rient i només va dir tres paraules... On em portes? La vaig portar on poguéssim estar sols, on ningú ens pogués veure. Feia molt poc que ens coneixíem, encara no ens havíem fet ni el primer petó. Quan vaig parar el motor, gairebé era fosc del tot, però fils de llum de lluna travessaven núvols prims de tardor. Passaven els minuts, i silenci, només silenci, un silenci que de tant en tant trencava algun grill indiscret fregant-se les ales. Cap dels dos deia res, ens miràvem fixament als ulls gairebé sense parpellejar. Imagino que ja en tenia prou de fils de llum de lluna, de núvols de tardor, dels cants dels grills i del grillat que tenia al costat que la mirava amb cara de mussol, quan de cop, es va apropar i em va començar a fer moixaines pels cabells i per la cara, a xiuxiuejar-me paraules dolces dolçament a cau d'orella. No m'esperava que fos ella qui prengués la iniciativa, imagino que em va veure amb tan poca empenta, tan tímid, que va decidir donar el primer pas. No podia concentrar-me en les seves paraules, no entenia el que em deia per què els seus llavis i el seu alè càlid, em feien pessigolles a l'orella, unes pessigolles cada cop més i més intenses. Em temia que passaria el que va acabar passant i que no volia que passés, però tot i els meus esforços no ho vaig poder evitar. Vaig esclatar a riure, a riure amb aquell riure que gairebé a tothom feia riure. Des de ben petit, que la meva manera de riure a batzegades recordava el bram d'un ruc i el meu, iiiii aaaaaa, iiiii aaaaaaaa, iiiii aaaaaaaaaaa, descontrolat i cada cop més fort la devia espantar perquè de sobte, sense dir ni ruc, ni ase ni bèstia, em va començar a...

Com que qui em llegeix a vegades em diu que les meves històries sempre acaben malament, per aquest relat he escrit dos finals. El primer, que per mi és el bo, seria l'equivalent al que en cinema alguna vegada es posa a sota del títol de la pel·lícula com a "El muntatge del director". Doncs bé, en aquest cas, el muntatge del director és el següent:

     ... el meu, iiiii aaaaaa, iiiii aaaaaaaa, iiiii aaaaaaaaaaa, descontrolat i cada cop més fort, la devia espantar perquè de sobte, sense dir ni ruc, ni ase ni bèstia, em va començar a hostiar ben hostiat, d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, plis plas plis plas plis plas! De la mateixa manera que va començar, es va aturar. Jo ja havia deixat de riure, no m'atrevia, i va tornar el silenci. Ja no ens miràvem, cap dels dos sabia què dir. A mi em van caure un parell de llàgrimes de coïssor que de seguida es van evaporar per l'escalfor de les meves galtes d'un roig intens. Em sap greu, no sé què m'ha passat, va dir finalment. No vaig contestar, vaig engegar el cotxe i la vaig portar a casa seva. Un cop sec de porta i no ens vam dir ni adeu. Enfilava l'avinguda dels plataners, quan va començar un dels meus atacs de singlot... Per sort per mi i per les meves galtes que encara bullien, ella ja no el va sentir!

Ara, el final alternatiu, el final equivalent al dels productors de la pel·lícula, que sol ser ensucrat pensant a omplir sales i butxaques. En el meu cas, però, malauradament, no ompliré ni sales, ni butxaques:

     ... el meu, iiiii aaaaaa, iiiii aaaaaaaa, iiiii aaaaaaaaaaa, descontrolat i cada cop més fort la devia espantar perquè de sobte, sense dir ni ruc, ni ase ni bèstia, em va començar a abraçar, al mateix temps que em tapava la boca amb la seva mà. Com vaig poder, em vaig intentar disculpar i li vaig dir que ho sentia si l’havia espantat amb el meu riure estrafolari. Quan, de cop, ella va començar a riure a batzegades, cada cop de manera més intensa, el seu riure també semblava el riure d’un ruc. Reia de la mateixa manera que reia jo, i és clar, m’hi vaig afegir. Entre els dos vam formar una coreografia perfecta, ni la Ginger Rogers, ni el Fred Astaire feien coreografies com aquella! Quan ella feia el “iiiii”, jo feia el “aaaaaaa”, i quan ella feia el “aaaaaaa”, jo feia el “iiiii”, i en aquell mateix moment, ens vam adonar que estàvem fets l’un per l’altre i l’altre per l’un!!! D’això ja fa més de seixanta anys i cada vegada que ho recordem ens fem un bon tip de riure, un bon tip de riure ruc... iiii aaaaaaa, iiii aaaaaaaa, iiii aaaaaaaaaaaa, és clar!