UNA LLIBRETA QUE ENS UNEIX

CAPÍTOL I

Quan mires a la Paula, la seva mirada caiguda ensenya al món, la gran pèrdua de la setmana, la seva idèntica germana, prima i guapa. Un color d'ulls blaus clar que transporten al seu lloc de naixement, el mar, el poblet de costa que tants cops ha trobat a faltar. Les pestanyes llargues, que mai acaben, com les seves ganes de canviar el món, la tendresa en què tanca i obra les parpelles tímida però generosa. Aquesta mirada potent de directora bancària.

Som dilluns a la tarda, i jo estic escrivint aquest dietari que no llegirà mai ningú. Necessito un lloc on guardar els meus secrets i desfogar-me, les persones et traeixen, però el paper no pot explicar els teus secrets. Ara a la meva ment només penso en la Paula. Durant el dia he fet totes les tasques de casa, la cuina, el lavabo, he fet dues rentadores i he plegat la roba de tothom. A hores d'ara soc a la feina, treballo de tardes de becari, en una gran multinacional. Vaig tot el dia com un home boig, amunt i avall, fotocopiant factures i fen la pilota als meus superiors, a més a més em fan vestir amb corbata, negra molt lletja. Un trajo que m'arriba fins a mitja cintura.

Estem treballant!, no se suposa que hem d'estar còmodes per a fer una bona feina?

Sincerament, no és el meu somni, realment és una merda.

Com deia, estic assegut al meu cubicle miro fixament a l'ordinador, està tancat, segur que quan l'obri en el correu tindre un llistat de totes les feines que han d'estar acabades abans que acabi la setmana. No sé si ho aconseguiré. Començo pel principi, fotocopio les factures, entro la renta de tots els clients i aconsegueixo posar un tic a les cinc primes tasques. Miro l'hora, són les 6, encara tinc dues hores per acabar, així doncs, decideixo, anar un moment a la cafeteria, tinc gana i des de l'hora de dinar que no menjo res.

Agafo l'assessor de la dreta, clico la planta 4 i pujo sense cap problema. Però s'obren les portes, i em trobo a la Paula, està estressada, i cansada, se li veu a la cara, se m'escapa un "bona tarda", i ella no em respon. Segueixo el meu camí i la deixo endarrere.

Ja tinc el cafè és amarg, no m'agrada, el llenço a la primera escombraries que trobo, menjo ràpidament el tros de plàtan que em queda. Decideixo tornar al cubicle i continuar amb la feina.

Passa la tarda i no me n'adono, és tardíssim i ja és hora d'anar a casa, ho recullo tot i marxo.

De camí a casa taral·lejo una cançó que no em puc treure del cap, i penso en què faré per sopar.

I llavors recordo el que va passar la setmana passada, un dilluns, el mateix dia en què la germana de la Paula va morir.