UNA LLIBRETA QUE ENS UNEIX

CAPÍTOL V

Avui, som divendres, fa dies que no escric res, vaig de bòlit, he hagut d'investigar molt més sobre la vida de tothom a l'empresa, a més a més hi segueixo treballant, per tenir informació i investigació directa. Des de l'agència sabem que a partir d'ara el grup d'informàtics ara estarà molt més atent i tindrà més cura. I, per tant, hem d'intentar anar un pas més endavant d'ells, per poder parar-los.

D'altra banda, a la família de l'Anna, no se li va explicar res, sobre la vida que portava, ni la causa de la seva mort. I crec que mai ningú ho sabrà, inclosa la Paula. I ho trobo molt bé, per a la pròpia seguretat de tothom.

Ara com ara ja és quasi hora d'anar a la feina, penso que avui l'ambient tornarà a estar trist com el que ha perdurat totes les setmanes des de la mort de l'Anna, crec que dilluns que ve ja en farà un mes de la seva mort.

A la feina, la Paula fa dies que la veig preocupada. Però jo ara he d'intentar aconseguir tenir més contacte amb ella i poder conèixer més sobre la seva vida fora de la feina. Així que avui, aquesta serà la meva missió. Arribo a la feina, i faig el mateix que cada dia, obro el correu, llegeixo les tasques del dia i... com si el destí m'hagués jugat una bona passada, una de les feines que havia de fer avui era una nova reunió per parlar del meu futur a l'empresa, i era amb la Paula.

La seva oficina està a la planta més alta de l'edifici, sobre la cafeteria, la planta 5, pujo per l'ascensor, i arribo a lloc, tinc davant la porta del seu despatx, estic nerviós, sé que no em pot fer fora per motius obvis, l'agència em va col·locar estratègicament al meu lloc de becari i m'hi va assegurar poder-m'hi estar tot el temps que necessiti, i doncs què voldrà la Paula?

Toco dos cops la porta, entro, dic,"bona tarda", la paula em contesta i em fa un gest perquè m'assegui a la cadira de davant seu. La Paula m'explica per què m'ha fet venir, resulta que volia encomanar-me una feina molt important per ella i també em volia conèixer, ja que, durant tot el temps que jo portava a l'empresa encara no havíem tingut una conversa de més de dues paraules, segons ella érem com estranys.

Però jo no opino el mateix, mentre estava assegut en aquella cadira només pensava en una cosa, no soms estranys, tenim una llibreta que ens uneix.